Un cementiri de clàssics a l'Uruguai
Actualitzat: 16 minutes ago
Ja fa uns deu anys, la fascinació que em va produir la visita a un històric desballestador argentí, a la província d'Entre Ríos, em va motivar a crear aquest blog. Allà, desenes de cotxes de la primera meitat del segle XX anaven rovellant-se lentament a la intempèrie, abandonats al pas del temps.
Fa un temps, una fotografia d'un Ford Eifel que vaig trobar a internet em va descobrir l'existència d'un altre "desarmadero" de característiques semblants a l'Uruguai. Així que, quan vaig tenir l'oportunitat de visitar-lo, no vaig voler deixar-la escapar.
Com ja m'havia passat en una altra ocasió, quan vaig eixir a buscar cotxes antics per la carretera en direcció a Colonia del Sacramento, les contínues aturades per fotografiar automòbils clàssics van anar endarrerint la meua arribada. Llocs com Antigüedades Risotto, per si sols, ja haurien justificat el viatge per a qualsevol apassionat dels clàssics. I el mateix es podria dir de la col·lecció d'un altre propietari que hi havia al terreny del costat.
Aquesta vegada no volia que un trajecte d'un parell hores acabés convertint-se en una excursió de tot el dia, com m'havia passat anant a Colonia. Per això va arribar un moment que vaig haver de començar a ignorar els cants de sirena que m'arribaven des dels marges de la carretera.
Quan finalment vaig arribar a la destinació, no massa lluny de Punta del Este, les meues millors expectatives es van veure àmpliament superades. Aquesta vegada no eren desenes, sinó centenars de clàssics els que m'esperaven sota el sol, en una extensa finca on pasturaven els cavalls i els teros defensaven els seus nius, amagats arran de terra.
A diferència del que passava al desballestador argentí, i també del que m'havia imaginat inicialment, aquells cotxes no estaven allà des de mitjan segle passat. La majoria havien anat arribant durant les dues o tres darreres dècades.
El fet que bona part estigueren disposats en fileres ordenades em va permetre organitzar la visita i anar-los veient un per un, sense deixar-me'n cap pel camí.
A l'entrada hi havia un taller de planxisteria i pintura, on alguns d'aquells clàssics estaven tornant a la vida. Uns autobusos, algun dels quals amb la carrosseria de fusta en un estat de deteriorament prou avançat, donaven pas al prat on s'estenia la resta de la col·lecció.
El lloc constituïa una magnífica representació de l'amplitud i la varietat del parc automobilístic uruguaià de la primera meitat del segle XX i fins als anys seixanta. Pràcticament no hi havia vehicles posteriors a aquella dècada.
Entre tants gegants nord-americans, em va cridar especialment l'atenció la silueta rovellada d'un Renault 17 Gordini. La seua pintura gris metal·litzada encara brillava entre les enormes superfícies cobertes de rovell. Es tractava de la versió destinada al mercat nord-americà, amb aquells espantosos para-xocs que s'afegien als de les versions europees de l'època. El fet de ser un descapotable havia accelerat, sens dubte, el procés de degradació. Em va sorprendre, però, l'excel·lent estat de l'interior, especialment de la tapisseria, amb aquells preciosos seients de pètals, tan característics de Renault.
Entre tants Ford, Chevrolet i altres marques nord-americanes, també em va cridar l'atenció l'abundància de Studebaker de diferents models. He de reconèixer que el meu desconeixement d'aquesta marca és considerable. Mai no hi havia sentit massa interès i fins i tot alguns dels seus models m'havien semblat prou lletjos, fins que vaig descobrir un museu dedicat a la marca a Xile.
En aquesta ocasió també vaig trobar diversos exemplars, entre els quals diferents Champion. Un dels millor conservats era una camioneta Studebaker 3R que em va recordar la que havia vist al Museu de Mancopulli.
Una altra de les coses que em fascinen és trobar automòbils de més de cent anys que encara es mantenen sobre les seues rodes amb llantes de fusta. Malgrat la seua antiguitat, en aquella propietat encara n'hi devia haver més de mitja dotzena.
És impossible enumerar ací la quantitat de cotxes que hi havia. La majoria eren nord-americans de les dècades de 1930 a 1950. Calcule que hi devia haver prop de dues dotzenes de Ford Model A, alguns restaurats i altres en procés de restauració. Tampoc faltaven els Falcon, Galaxie, Thunderbird…
També em va sorprendre la quantitat de Ford Prefect britànics de diferents generacions, així com de DKW 1000, possiblement de fabricació argentina. A aquests darrers potser els dedicaré una entrada específica si trobe temps.
I, naturalment, no podia acabar sense parlar del model que m'havia dut fins a aquell lloc: un Ford Eifel de dues portes, aparentment complet, tot i que amb un estat de rovell avançat.
L'Eifel era la versió alemanya del britànic Ford C, també conegut com a Ford 10 o Ford Ten, un model que igualment es va fabricar a Barcelona i en altres llocs. Inicialment, els Eifel eren pràcticament idèntics als Ford C, de la mateixa manera que els Ford Köln eren els equivalents alemanys del Ford Y. A partir de 1937, però, el model alemany va començar a diferenciar-se. Tot i conservar la mecànica de 1.172 cc amb vàlvules laterals, va rebre importants modificacions estètiques, entre les quals destacava un frontal molt més estilitzat, inspirat en el dels V8 nord-americans de l'època. Precisament per l'aspecte de la seua part davantera, els aficionats els coneixen com a Alligator.
Després de diverses hores recorrent aquell lloc sota el sol, i havent estat l'únic visitant del dia, vaig donar per acabada una visita que sens dubte recomanaria a qualsevol aficionat a les cachilas, com anomenen ací els cotxes antics.
Comentaris