Ford C 1935
Ford C descobert a València. Aquest exemplar pertany al mateix propietari des dels anys seixanta. És problement el Ford 10 supervivent més antic d'Espanya.
Fa unes setmanes vaig conèixer Pepe, un altre aficionat als cotxes clàssics que assegurava tenir un eix posterior complet per a un Ford C com el que estic restaurant des de fa més de 15 anys. En meu cotxe sembla que té el diferencial en bon estat, però no està de més tenir-ne un altre de recanvi per si de cas ja que aquest és un dels punts febles d’aquest model.
Quan vaig conèixer Pepe em va dir que tenia l’eix complet, em va sorprendre que conegués aquest model ja que és prou rar, però sembla que fa uns anys ell havia tingut un Ford Y, el germà menut del C. L’eix es va utilitzar fa dècades en un carro de cavalls, però comprar-ne un em semblava una bona oportunitat per aprendre a desmuntar-lo i intentar restaurar-lo sense posar en perill el meu. Tenir dues llantes de radis de recanvi també em feia gràcia, així que un assolellat matí de tardor vaig decidir anar a veure si valia la pena comprar-lo, al cap i a la fi estava a menys d’una hora de casa.
Vaig trobar Pepe a la benzinera on havíem quedat, des d’allà em va guiar fins al corral on tenia el material. A banda de l’eix hi havia més peces de cotxes vells, alguna moto de postguerra i un SEAT 124 de principis dels setanta.
En quan va obrir la porta me’n vaig adonar que alguna cosa anava malament, aquell eix no semblava el del meu cotxe, les llantes eren més altes i estretes. Aviat vaig comprovar que les llantes eren de 21”. El diferencial era dels que es parteixen per la meitat, no de l’estil banjo com els que portaven els petits Ford anglesos. De seguida vaig buscar fotos a internet i vaig comprovar que el que tenia davant corresponia a un Ford T, amb unes rodes de radis com les que portaven les unitats posteriors a 1925. Quan Pepe va veure les fotos va reconèixer que era el mateix model de cotxe com el que ell havia desballestat.
Tots dos ens vam sentir una mica decebuts. A Pepe li sabia greu haver-me fet anar per a no res. Ell estava convençut que es tractava d’un Model C, de fet ell estava familiaritzat amb el Model Y, ja que n’havia tingut un. Per a que no me n’anés de buit em va convidar a visitar un amic seu que tenia un Fiat Topolino, un model que sempre fa goig veure. El cas és que el seu amic tenia tancat el taller i tampoc vam veure el Topolino.
Pepe insistia en que al poble hi havia un Ford C que pertanyia a un home major, però era poc probable que el poguérem veure perquè no anava aviat al seu vell taller. Després de l’experiència amb l’eix no tenia molt clar que s’anés a tractar d’un Ford C. El cas és que vam decidir anar a provar sort. Vam trucar a la porta repetidament i quan ja estàvem convençuts que allà no hi havia ningú vam veure que a l’altra banda del vidre s’hi acostava algú.
Ens va obrir la porta Ángel. Als seus 94 anys encara li agradava passar-se pel seu antic taller a passar una estona amb el seu vell cotxe. En veure’l em vaig quedar bocabadat, aquesta vegada si que es tractava d’un C, quasi idèntic al meu, de color negre, de quatre portes i amb el volant a l’esquerra. A més, a diferència del meu, estava en molt bon estat. Va ser el primer cotxe d’Ángel, el va comprar a un mestre d’escola en els anys seixanta i el va utilitzar a diari fins que el va substituir per un SEAT 850. El seu tercer cotxe és el Ford Fiesta de 1989 que es pot veure al fons de les fotografies.
Entrar al taller va ser com viatjar en el temps, hi havia tota mena d’eines amb les que abans et podien reparar un cotxe sense tenir cap recanvi a la mà. El cotxe estava sobre uns cavallets per evitar deteriorar els rodaments. Ángel tenia els capós oberts i estava revisant les connexions elèctriques. Tothom que ha tingut un cotxe de 6 volts sap que és millor tenir la bateria desconnectada si el cotxe no s’utilitza del contrari la seua vida útil serà molt limitada. Ángel no només la tenia desconnectada, sinó que per posar el motor en marxa dintre del garatge prefereix utilitzar la manovella. Actualment el “forito” portava una bateria nova de 6V, però Ángel ha esdevingut un expert en manipular les bateries per a convertir-les de 12V a 6.
Em va impressionar l’estat en el que estava el cotxe, la carrosseria no tenia corrosió per cap lloc i l’interior estava millor que en molts cotxes de 5 anys. En veure uns adhesius que deien “taxi” vaig pensar que es podia haver utilitzat per al servei públic i que podia tenir infinitat de quilometres. Ángel em va confirmar que no havia estat així, actualment el cotxe es fa servir una vegada a l’any a les festes del poble on apareix en una desfilada i Ángel s’ofereix a passejar els veïns en la seua relíquia, és per això que li han posat els adhesius.
Com que mai ha deixat d’estar en circulació el Ford ha hagut d’anar adaptant-se a les normatives de distintes èpoques, així amb el temps se li han anat afegint elements no originals. Els intermitents davanters semblen una adaptació dels llums de posició dels SEAT 600 de primera sèrie, els pilots posteriors diria que són d’un SEAT 1400, la resta de reflectants i indicadors semblen també accessoris dels anys 50 i 60.
El que em va semblar més interessant va ser que el cotxe encara portava el número de matrícula original amb el que va ser registrat a València en maig de 1935. Vaig buscar el número de bastidor, tot i que no es llegia amb claredat vaig poder comprovar que era un dels 10 supervivents més antics al món, el més vell dels que hi ha constància a Espanya. Fins i tot el motor és l’original i Àngel encara guarda un altre de recanvi que també funciona perfectament.
Un matí que havia començat amb la decepció de trobar una peça que no era la que havia anat a buscar va acabar amb el descobriment d’un dels exemplars més originals que havia vist mai i amb la satisfacció de conèixer uns aficionats tan autèntics com Àngel i Pepe, espere tornar aviat i veure el “forito” rodant pel carrer.
