El "desarmadero" d’Entre Ríos
Actualitzat: Oct 31
Si hi ha hagut una experiència concreta que m’ha impulsat a encetar aquest blog, sens dubte ha estat la meua visita al desarmadero d’Entre Ríos. Com qualsevol altre aficionat als cotxes antics, he visitat multitud de museus, fires i concentracions; he acumulat centenars de revistes i llibres, i he passat hores i hores navegant per internet amb els més variats propòsits relacionats amb l’automòbil. Però res del que havia fet fins aleshores m’havia semblat tan atractiu com per a merèixer ser contat en un blog.

Si visqués en un país on encara quedaren cementeris d’autos com aquells que abundaven a Europa durant els anys vuitanta, probablement no m’impressionaria tant trobar un lloc on encara es poden veure les restes de cotxes que freguen el segle de vida.

Era el meu últim cap de setmana a Buenos Aires, una ciutat on és difícil avorrir-se i on encara es poden trobar, circulant pels carrers cada dia, cotxes que a Europa ja són considerats clàssics. Divendres a la nit vaig descobrir per internet les fotografies d’un cementeri de cotxes on s’amuntegaven desenes de clàssics, des dels anys vint fins als vuitanta. Quan vaig comprovar que es trobava a una distància raonable, vaig llogar un Clio per internet i l’endemà, de bon matí, vaig emprendre el viatge cap a Entre Ríos.
Com que era dissabte, no hi havia massa trànsit, però em resultava difícil no imaginar com devia ser l’eixida de Buenos Aires en un dia feiner: els nou carrils de cada sentit plens de cotxes i el fum dels colectivos abarrotats de porteños. Afortunadament, vaig poder abandonar la ciutat sense grans problemes.
El paisatge no tenia res d'especial fins que vaig arribar a Zárate i vaig travessar el primer pont sobre el Paraná. Contemplar el trànsit fluvial des de dalt del pont et fa sentir ben menut i et prepara per al meravellós trajecte que ve després, entre aiguamolls, rius i pastures. Un paisatge pel qual és impossible no aturar-se contínuament per gaudir de l'entorn i observar els nombrosos ocells que van apareixent pel camí.

Google Maps, de vegades, és tan futurista que t'envia per carreteres que encara no s'han construït. Així va ser com vaig acabar en una pista de la qual pensava que no podria eixir i on probablement hauria hagut de passar la nit. Una persona a qui vaig preguntar pel camí em va dir que tenia sort, perquè ara ja es podia passar: unes setmanes abans, el nivell de l'aigua havia arribat a estar set metres més amunt. Em va semblar una exageració, però els cadàvers inflats de les vaques, amb les potes apuntant cap al cel, que anava trobant al llarg del camí, confirmaven que aquella era una zona propensa a les inundacions.
Afortunadament, el Clio va superar la prova i vaig aconseguir arribar a la destinació. A tocar de la carretera apareixia aquell desarmadero, que és com anomenen a l'Argentina els desballestadors de cotxes.

Crec que des dels anys noranta no havia vist a Espanya cap desballestador on encara quedaren cotxes tan antics. En la primera filera, alineats de cara a la carretera, hi havia des de Ford A fins a Falcon de primera sèrie. Mai no havia vist en directe, només en fotografies, arbres que creixeren a través de les restes dels cotxes. En aquella mateixa filera hi havia un Ford A al qual li creixia un arbre a l'interior, amb un tronc que ja devia arribar als tres metres d'alçada.
En aquell lloc no hi havia cotxes moderns. Els més recents eren Peugeot 504 i Renault 12, models que a l'Argentina es van continuar fabricant durant dècades després que la seua producció haguera cessat a Europa.
A la zona més pròxima a la carretera abundaven els models nord-americans: Ford, Chevrolet, Studebaker, De Soto, Pontiac...

Una de les coses que més em va impressionar va ser comprovar com alguns cotxes encara es mantenien sobre les seues rodes amb radis de fusta, després de dècades i dècades a la intempèrie. Aquell desarmadero era, en certa manera, un recorregut per la història argentina de l'últim segle, un lloc on convivien els grans autos americans de les èpoques de bonança econòmica de principis de segle amb els petits utilitaris europeus dels anys seixanta i setanta, fabricats a l'Argentina.

Veure un Ford T que probablement porta més de setanta anys rovellant-se al mateix lloc i imaginar que potser encara seria possible restaurar-lo i tornar-lo a la vida és una experiència que, personalment, m'atrau fins i tot més que contemplar el mateix cotxe perfectament restaurat en un museu.
Sens dubte, quan torne a l'Argentina, buscaré l'oportunitat de visitar algun altre lloc com aquell.































Comentaris