El "desarmadero" d’Entre Ríos
Si ha hagut una experiència concreta que m’ha impulsat a encetar aquest blog sens dubte ha estat la meua visita al desarmadero d’Entre Ríos. Com qualsevol altre aficionat als cotxes vells he visitat multitud de museus, fires, concentracions, he acumulat centenars de revistes i llibres o he passat hores i hores navegant per internet amb els més variats propòsits relacionats amb l’automòbil, però res abans m’havia semblat tan atractiu com per a que mereixés la pena contar-ho a un blog.
Si visqués a un país on encara queden cementeris d’autos com aquells que abundaven als anys 80 a Europa segurament no m’impressionaria tant veure un lloc on encara pots trobar-te les restes de cotxes que tenen prop de cent anys.
Era el meu últim cap de setmana a Buenos Aires, una ciutat on és difícil avorrir-se i on encara es poden trobar cada dia rodant pels carrers cotxes que a Europa ja són clàssics. El divendres per la nit vaig descobrir a internet les fotos d’un cementeri de cotxes on hi havia multitud de clàssics des dels anys 20 fins als 80. Quan vaig comprovar que estava a una distància raonable vaig llogar un Clio a internet i l’endemà de bon matí vaig partir cap a Entre Ríos.
Com que era dissabte no hi havia massa tràfic, però se’m feia difícil no imaginar com devia ser l’eixida de Buenos Aires un dia de feina, amb els nou carrils en cada sentit plens de cotxes el fum dels colectivos abarrotats de porteños. Afortunadament vaig poder abandonar la ciutat sense grans problemes. El paisatge no tenia res d’especial fins que vaig arribar a Zárate i vaig travessar el primer pont sobre el Paranà. Observar el tràfic fluvial des del pont et fa sentir petit i et prepara per a un meravellós viatge entre aiguamolls, rius i pastures on és impossible no aturar-se contínuament per a gaudir del paisatge i dels nombrosos ocells amb que et vas trobant.
Google Maps de vegades és tan futurista que et porta per carreteres que encara no s’han construït. Així va ser com vaig acabar en una pista en la que pensava que acabaria fent nit. Algú a qui vaig preguntar em va dir que tenia sort que ara es podia passar ja que unes setmanes abans el nivell de l’aigua estava set metres per damunt. Vaig pensar que era una exageració, però els cadàvers inflats de les vaques amb les potes per amunt que m’anava trobant pel camí confirmaven que aquella zona era inundable.
Afortunadament el Clio va superar la prova i vaig arribar a la meua destinació. A la vora de la carretera es podia veure aquell desarmadero, que és com anomenen en Argentina els desballestadors de cotxes.
Crec que des dels anys 90 no havia vist a Espanya un desballestador on quedaren cotxes tan antics. En la primera fila, alineats en front de la carretera hi havia des de Ford A fins a Falcon de la primera sèrie. Mai havia vist, només que en foto, arbres creixent a través de les restes dels cotxes. En aquella primera fila hi havia un Ford A a l’interior del qual creixia un arbre que ja devia anar pels tres metres d’alçada. En aquell lloc no hi havia cotxes moderns, els més recents eren els Peugeot 504 i els Renault 12 que en Argentina es van continuar produint dècades després de que s’aturés la producció a Europa.
En la part més propera a la carretera abundaven els models nord-americans, Ford, Chevrolet, Studebaker, De Soto, Pontiac, etc.
Una de les coses que més em va impressionar va ser veure com hi havia cotxes que encara es mantenien sobre les seues llantes amb radis de fusta després d’haver estat dècades i dècades a la intempèrie. El desarmadero és un repàs de la història argentina del darrer segle on convivien els grans autos americans de les èpoques de bonança econòmica de principis de segle amb els petits utilitaris europeus dels 60 i 70 fabricats en Argentina.
Veure un Ford T que segurament porta més de setanta anys rovellant-se al mateix lloc i imaginar que potser encara es podria restaurar i tornar a la vida és una experiència que potser m’atreu més que veure el mateix cotxe perfectament restaurat a un museu. Sens dubte, quan torne a Argentina buscaré l’oportunitat d’anar a un altre lloc així.
