El "desarmadero" d’Entre Ríos
Actualitzat: 2 days ago
Si hi ha hagut una experiència concreta que m’ha impulsat a encetar aquest blog, sens dubte ha estat la meua visita al desarmadero d’Entre Ríos. Com qualsevol altre aficionat als cotxes vells, he visitat multitud de museus, fires i concentracions, he acumulat centenars de revistes i llibres i he passat hores i hores navegant per internet amb els més variats propòsits relacionats amb l’automòbil. Però res del que havia vist fins aleshores m’havia semblat tan atractiu com per a pensar que valia la pena explicar-ho en un blog.
Si visqués en un país on encara quedaren cementeris d’autos com els que abundaven a Europa als anys vuitanta, segurament no m’impressionaria tant trobar un lloc on encara es poden veure les restes de cotxes de prop de cent anys d’antiguitat.
Era el meu últim cap de setmana a Buenos Aires, una ciutat on és difícil avorrir-se i on encara es poden veure cada dia pels carrers cotxes que a Europa ja són considerats clàssics. Divendres a la nit vaig descobrir per internet les fotografies d’un cementeri de cotxes on hi havia multitud de clàssics, des dels anys vint fins als vuitanta. Quan vaig comprovar que es trobava a una distància raonable, vaig llogar un Clio per internet i l’endemà, de bon matí, vaig eixir cap a Entre Ríos.
Com que era dissabte, no hi havia massa trànsit, però se’m feia difícil no imaginar com devia ser l’eixida de Buenos Aires un dia laborable, amb els nou carrils de cada sentit plens de cotxes i el fum dels colectivos abarrotats de porteños. Afortunadament, vaig poder abandonar la ciutat sense grans problemes.
El paisatge no tenia res d’especial fins que vaig arribar a Zárate i vaig travessar el primer pont sobre el Paraná. Observar el trànsit fluvial des del pont et fa sentir insignificant i et prepara per a un meravellós viatge entre aiguamolls, rius i pastures, on és impossible no aturar-se contínuament per gaudir del paisatge i dels nombrosos ocells amb què et vas trobant.
Google Maps de vegades és tan futurista que et porta per carreteres que encara no s’han construït. Així va ser com vaig acabar en una pista per la qual pensava que acabaria fent nit. Algú a qui vaig preguntar em va dir que tenia sort que ara s’hi poguera passar, ja que unes setmanes abans el nivell de l’aigua havia arribat a estar set metres per damunt. Vaig pensar que era una exageració, però els cadàvers inflats de les vaques, amb les potes cap amunt, que anava trobant pel camí confirmaven que aquella zona era inundable.
Afortunadament, el Clio va superar la prova i vaig arribar a la meua destinació. A la vora de la carretera es podia veure aquell desarmadero, que és com anomenen a l’Argentina els desballestadors de cotxes.
Crec que des dels anys noranta no havia vist a Espanya un desballestador on quedaren cotxes tan antics. En la primera fila, alineats davant de la carretera, hi havia des de Ford A fins a Falcon de primera sèrie. Mai no havia vist, tret de fotografies, arbres creixent a través de les restes dels cotxes. En aquella primera fila hi havia un Ford A a l’interior del qual creixia un arbre que ja devia fer prop de tres metres d’alçada.
En aquell lloc no hi havia cotxes moderns. Els més recents eren els Peugeot 504 i els Renault 12, que a l’Argentina es van continuar produint durant dècades després que la producció s’aturara a Europa.
A la part més propera a la carretera abundaven els models nord-americans: Ford, Chevrolet, Studebaker, De Soto, Pontiac, etc.
Una de les coses que més em va impressionar va ser veure que encara hi havia cotxes que es mantenien sobre les seues llantes amb radis de fusta després de dècades i dècades a la intempèrie. El desarmadero era tot un repàs a la història argentina del darrer segle, on convivien els grans autos americans de les èpoques de bonança econòmica de principis de segle amb els petits utilitaris europeus fabricats a l’Argentina durant els anys seixanta i setanta.
Veure un Ford T que segurament porta més de setanta anys rovellant-se al mateix lloc i imaginar que potser encara es podria restaurar i tornar a la vida és una experiència que, potser, m’atrau més que veure el mateix cotxe perfectament restaurat en un museu. Sens dubte, quan torne a l’Argentina, buscaré l’oportunitat de visitar un altre lloc així.
Comentaris