Marcel & Facun
No havia passat ni mitja hora des que havia descobert un petit museu dedicat als automòbils Peugeot al bell mig de Montevideo quan una nova troballa em va sorprendre. Caminava per la zona portuària amb l'esperança de localitzar un clàssic que havia vist aparcat des de l'autobús. En aquell entorn, una mica degradat, on abundaven els magatzems mig abandonats i no era difícil trobar-hi persones sense llar, uns portals oberts van atreure la meua atenció.
En acostar-m'hi, imaginant que darrere la part posterior d'aquell cotxe fúnebre dels anys cinquanta trobaria un taller de reparacions tradicional, vaig descobrir una cosa ben diferent: era el refugi d'un grup d'aficionats als automòbils clàssics. Marcel i Facun estaven posant a punt les seues màquines per a un esdeveniment que tindria lloc el dissabte següent. No només van acceptar amablement la meua petició de fotografiar el local, sinó que també es van oferir a explicar-me la història i alguns detalls dels seus particulars joguets.
El primer que em van voler deixar clar és que, malgrat que bona part dels vehicles lluïa una pàtina que en alguns casos es podia confondre amb dècades d'abandonament, allà tot funcionava. I no era casualitat que aquell dia hi hagués tanta activitat: estaven preparant la seua participació al Classic Rust Festival, que se celebraria als afores de Montevideo i al qual van tenir l'amabilitat de convidar-me.
El cotxe fúnebre que havia delatat la presència d'aquell garatge era un imponent Pontiac Bonneville de 1959, negre com correspon al seu antic ofici. La seua carrosseria allargada i les seues proporcions majestuoses deixaven pocs dubtes sobre els molts anys que havia dedicat al trasllat de difunts. El Bonneville, presentat per Pontiac el 1957, es va convertir ben aviat en un dels models més representatius de la marca, símbol de l'edat d'or dels grans automòbils nord-americans. La generació de 1959, amb les seues espectaculars aletes posteriors i l'abundància de cromats, és una de les més reconeixibles d'aquella època.
Més enrere, mig amagat sota unes escales, esperava un altre clàssic d'una marca nord-americana desapareguda: un imponent Nash 600 de 1946, en un estat envejable per als seus vuitanta anys de vida. Nash va ser un d'aquells fabricants independents que van contribuir a donar personalitat a la indústria automobilística nord-americana abans de desaparèixer com a marca el 1957, després de la seua integració a American Motors. El 600, presentat el 1941, destacava per la seua construcció monocasc, una solució encara poc habitual entre els grans fabricants nord-americans d'aquells anys.
La meua debilitat pels scooters em va fer aturar especialment davant d'una Lambretta LD, que conservava tota la seua pàtina d'època. Després d'alguns dubtes sobre si es tractava d'una Siambretta argentina o d'una unitat arribada directament d'Europa, vam poder confirmar que era una Innocenti original, fabricada a Milà.
Però encara m'esperava una altra sorpresa. No la vaig descobrir fins que ja havia recorregut bona part del local: amagada entre el Nash i la paret hi havia una de les meues scooters preferides, ni més ni menys que una ISO Diva. I convé no confondre-la amb l'Isoscooter de línies més maldestres que es va fabricar a Espanya. La Diva llueix una carrosseria bicolor estilitzada, de proporcions molt més elegants. Això sí, el meu entusiasme inicial va anar acompanyat d'una petita decepció: no muntava el fascinant motor bicilíndric de dos pistons que caracteritza altres models de la família ISO, amb el seu peculiar sistema de biela articulada i una única cambra de combustió compartida per tots dos pistons.
La decoració del local també mereixia una visita pausada. Cartells, peces i tota mena d'objectes d'automobilia componien un ambient que faria les delícies de qualsevol aficionat. Els seus propietaris estaven especialment orgullosos de la feina que havien fet per recuperar una paret que es trobava en un estat lamentable i tornar a deixar-ne els maons a la vista. Un detall que demostrava que aquell lloc era molt més que un simple garatge: era un espai construït amb dedicació i estima pels seus protagonistes.
Al fons esperaven un parell de hot rods que s'estaven preparant per rodar dissabte a la pista de terra. Amb un orgull ben evident, em van mostrar com un Ford A, que havia passat dècades a la intempèrie en una estància rural, arrencava a la primera i retrunyia com un tro. Marcel havia transformat aquell Double Phaeton en un biplaça de competició, donant-li una segona vida molt allunyada de la que havia imaginat Ford quan va sortir de fàbrica.
A pocs metres, un Plymouth Coupé de Luxe de 1947 semblava sortit d'alguna pel·lícula de l'època daurada de Hollywood. Les seues línies arrodonides i la seua silueta de postguerra evocaven inevitablement les pel·lícules protagonitzades per James Dean. Una impressió que, com vaig poder comprovar el dissabte següent, no anava gens desencaminada.
Entre els dos bòlids de competició destacava un Oldsmobile 98 Coupé blanc de 1968, que presentava un aspecte magnífic. I en una altra zona del garatge, Facun em reservava una altra sorpresa: una autèntica raresa de producció limitada, un Chrysler Windsor Traveler. La seua peculiaritat era un interior convertible en llit, una solució enginyosa que el convertia en una mena de precursor dels actuals vehicles camper. Una mostra més de la imaginació amb què els fabricants nord-americans exploraven noves maneres d'entendre l'automòbil durant aquells anys.
Sens dubte, va ser un autèntic plaer conèixer Marcel i Facun, descobrir la seua impressionant col·lecció i comprovar els coneixements i la passió que hi ha darrere de cadascun dels seus vehicles. Però si la visita al garatge ja havia estat una experiència magnífica, veure'ls gaudir de les seues màquines uns dies més tard al Classic Rust Festival va ser la millor manera de posar el punt final a aquella trobada.
Comentaris