De matinada al mercat
Segurament tots recordareu Mate, la grua rovellada de la pel·lícula de cars. La vitalitat d’aquella camioneta esgavellada era més pròpia d’un jove que d’un trasto que porta dècades i dècades circulant pel desert.
La quantitat de relíquies que es veuen cada dia rodant pels carrers de Veneçuela fa que fins l’aficionat més fanàtic acabe per avorrir-se i deixe de prestar atenció a molts dels cotxes vells que veu. Malgrat això els ulls se me n’anaven darrere de cada camioneta que se semblava al Mate de la pel·li. Cap d’elles estava restaurada, eren eines de treball que s’havien reparat i tornat a reparar milers de vegades per a continuar traient la feina endavant cada dia, era increïble que es pogueren mantenir en peu.
A un amic va sorprendre’l que em quedés bocabadat fent fotos cada vegada que veia una d’aquelles carraques i em va preguntar: ¿de verdad quieres ver camionetas como esas? La resposta és fàcil d’anticipar, així que es va oferir a portar-me a un lloc on podria veure extensos ramats de camionetes americanes, les més antigues eren fins i tot dels anys 40. El meu amic anava un parell de vegades per setmana a dur un remolc de “parchita” al mercat. Dit així no sona molt glamurós, però la “parchita”, com la coneixen a Veneçuela, “granadilla” a Costa Rica, és ni més ni menys que el maracujà o la fruita de la passió, tota una delícia que creix a unes mates que al tròpic donen fruit al llarg de tot l’any.
Calia anar a una hora on hi hagués camionetes carregant i descarregant, així que a les quatre del matí ja estàvem al mercat. Una vegada vam deixar la parchita al magatzem vaig eixir amb la càmera al descampat on estaven les camionetes aparcades. Per suposat que n’hi havia de més modernes, però moltes eren anteriors als 80, hi havia tota mena de Ford, Chevrolet, Dodge, etc. L’amic de Llamp McQueen s’hagués sentit en la seua salsa entre les desenes de companyes de la seua època, que quasi sense alè i sobrecarregades fins a límits impensables en altres països, proveïen de fruita el mercat d’abastos de Barquisimeto.
D’haver estat en millor estat es podria pensar que de qualsevol cantó apareixerien Clint Eastwood i Meryl Streep en direcció a algun dels Ponts de Madison. Però no, no era Iowa, ni eren els anys 50, havia passat més de mig segle i estàvem molt més al sud. Les camionetes no brillaven sota un sol que encara no havia eixit, sinó que ranquejants anaven desapareixent a poc a poc deixant-se un irrespirable núvol de fum al darrere. Sens dubte va valdre la pena la matinejada, no canviaria per res del món l’autenticitat d’aquella experiència per cap concentració de multicolors camionetes modificades, tan de bo tinga l’oportunitat de tornar-hi algun dia.
