Museu Lira, Santiago de Xile
Era el meu primer cap de setmana a Xile. Des de Santiago es veien els turons nevats de la primavera. El Puente del Inca, just a l’altre costat de la frontera argentina no estava lluny i era un lloc ideal per a poder contemplar la immensitat de l’Aconcagua. Les possibilitats per a aquell cap de setmana de primavera eren increïbles. D’altra banda, hi ha dos museus de cotxes clàssics ca Santiago i un d’ells no obri en diumenge així que vaig deixar l’excursió als Andes per l’endemà i el dissabte de bon matí vaig agafar el metro en direcció al nord. En la penúltima parada vaig agafar un bus que després de quasi una hora em va deixar a un desèrtic polígon industrial. El guarda del polígon, sorprès de que un estranger arribés fins allà caminant es va comunicar amb el museu per advertir-los de la meua presència. Així, quan vaig arribar Magdalena, Andrés y Lili em van donar una calorosa benvinguda.
El Museo de Autos Antiguos de Chile, pertanyent a la Fundación Lira, va ser fundat en 2010 a Quilicura amb l’aportació dels vehicles de la col·lecció de Gabriel Lira, un empresari lligat al negoci de la mineria que durant dècades havia anat acumulant autos que rescatava de tots els cantons de Xile. El museu compta amb una enorme sala ocupada majoritàriament per automòbils americans, un “galpón” amb vehicles militars i un altre on predominen els petits utilitaris europeus i destaca un Nobel fabricat a Xile.
Ser el primer visitant del dia té l’avantatge de comptar amb guia en exclusiva i poder fer fotos sense més públic que els cotxes. Magdalena em va explicar la història d’alguns dels vehicles més singulars. Malauradament, en l’últim minut m’havia deixat la càmera fora de la maleta i vaig haver de fer totes les fotos del viatge amb el mòbil.
A la primera filera hi havia majoria de cotxes americans dels anys vint, no hi podien faltar els Ford T, A, Chevrolet, Dodge, Plymouth, etc. junt a altres de marques menys conegudes com alguns Marmon, Whipet, Essex, De Soto, etc. Entre els models europeus destacava un Citroën C4, un Adler, un BMW 328 i un Mercedes 130 H, com el que hi ha al museu de la casa a Stuttgart. La H prové de heck, posterior en alemany. Aquest cotxe va començar a ser desenvolupat per Daimler quan Ferdinand Porsche encara era enginyer en cap de l’empresa. A diferència del Volkswagen i del Tatra T97 el Mercedes, llençat en 1934, tenia un motor refrigerat per aigua la qual cosa provocava un gran desequilibri de pesos entre els dos eixos i una estabilitat complicada. Un parell d’anys més tard va ser substituït pel 170H que va millorar en aquest sentit però no va aconseguir superar en vendes al 170V amb motor davanter. Al museu de Mulhouse també hi ha un 170H perfectament restaurat.
Magdalena em va destacar el Nash de 1925 que va pertànyer al president de la República Arturo Alessandri Palma, pintat en blanc i amb un interior vermell. El que més em va impressionar en aquella sala van ser els dos Oakland de 1929. Tots dos amb la pintura original amb dos tons en verd i una línia horitzontal amb filetejat en groc. La berlina de quatre portes a penes té 30.000 km i, com es pot veure en les fotos, l’interior estava com el dia que va eixir de la fàbrica fa prop de 90 anys.
En la sala de cotxes més menuts un curiós tricicle Mitsubishi Leo de 1958 donava la benvinguda acompanyat d’un FIAT Multipla i un SIMCA 1000. Entre distints FIAT, SIMCA i Peugeot també hi havia un BMW 700, alguns Ford alemanys i britànics, com el Consul Capri, i un Lancia Gamma. Entre els petits europeus també hi havia autos americans. Destacava un Chevrolet Corvair amb el motor de 6 cilindres posterior refrigerat per aire, l’únic cotxe americà amb motor posterior fabricat a gran escala.
Sens dubte el més curiós de la sala eren dos petits microcotxes. Un Heinkel verd de 1960, semblant a un Isetta, però encara més menut que estava pendent de completar la restauració i un Nobel de 1962. Només entrar a la sala em va cridar l’atenció aquell Fuldamobil blanc. Magdalena em va corregir immediatament i em va aclarir que era un Nobel de fabricació xilena, un dels primers cotxes produïts al país amb un motor de només 200cc. El Fuldamobil no només va ser fabricat a Alemanya i Xile, també es van concedir llicències per a fabricar-lo a Gran Bretanya, Països Baixos, Suècia, Grècia, Argentina, Índia o Sudàfrica.
De tornada a la sala més gran un FIAT Balilla i un parell de Volvos donaven pas a una passadís on diversos mastodonts americans dels 50 i els 60 s’alternaven amb alguns cotxes britànics de l’època. A banda d’un Packard de 1940 que conservava els seu interior original el perfecte estat i un Hudson de 1938, destacava un Cadillac Series 62 de 1949, anterior al que apareix al post sobre Coro a Veneçuela. Aquest estava en excel·lent estat, pintat en el seu color gris original. Aquest exemplar també va pertànyer a un altre controvertit president xilè Carlos Ibáñez del Campo. A les fotos es pot veure el seu interior.
A un extrem del museu es podia veure un Tatra 603, encara amb la placa txeca, ja que junt al Škoda Felicia i algun Volvo, és dels pocs cotxes del museu que no es van registrar originàriament a Xile. El 603 segueix la tradició del T87 de pre-guerra al que li vaig dedicar un post aquest estiu. Com aquell, té un impressionant motor posterior de 8 cilindres que Andrés amablement em va destapar per a que pogués fotografiar. El cotxe va ser restaurat al museu. Tot i que no va engegar el motor Andrés em va assegurar que quan està en marxa sona com un avió. Al restaurar-lo van fer un descobriment que va sorprendre Andrés. Com que el motor posterior, refrigerat per aire, queda lluny del conductor, amb un sistema convencional l’aire calent no arriba bé al seu lloc, així el Tatra porta un calefactor de benzina sota el seient anterior que es va descobrir durant la restauració.
En la següent fila predominaven també els autos americans, entre ells una simpàtica Juva de post-guerra sembla quasi un cotxe per a xiquets. Entre els europeus també hi havia un Peugeot 203. El museu té la política de restauració un tant curiosa. Es prefereix deixar sense restaurar algunes parts abans que reemplaçar-les per peces modernes. Així hi havia alguns cotxes amb els cristalls badats que es consideren més fidels a l’original que si es reemplaçaren per uns tallats a mesura actualment. En casos com el del 203 es poden aconseguir fars originals, en canvi s’opta per retallar vidres de color a mesura, en compte de posar uns fars nous. En alguns cotxes també es deixen els para-colps pintats de gris metal·litzat en compte de cromar-los.
Al fons de la sala hi ha una reproducció d’un taller d’època amb una camioneta dels anys 20. Andrés estava particularment orgullós de la forja que simulava tenir una flama encesa. Al museu hi ha tres FIAT Balilla. Un està perfectament restaurat, els altres dos estan tallats per la meitat, l’un longitudinal i l’altre transversalment. Un d’ells està a la sala gran amb mitja carrosseria, el motor i el xassís restaurats i l’altra mitja carrosseria en l’estat original. No molt lluny hi ha un FIAT 1800, amb una combinació de colors que sorprendria en un SEAT 1500 amb els que van compartir la mateixa carrosseria.
A penes feia una setmana que havia venut el Dauphine, trobar un Caravelle / Floride al museu em va fer recordar-lo, especialment quan Andrés va obrir el compartiment del motor i vaig veure coses idèntiques a les del nostre Dauphine, com el mateix motor Ventoux i la caixa de la calefacció.
Andrés no li va donar molta importància, però em va cridar l’atenció un SIMCA Aronde Plein Ciel que no coneixia, amb un parabrises panoràmic i una elegant carrosseria fabricada en les instal·lacions parisenques de Facel. Entre aquest coupé de 1300cc i el descapotable Océane se’n van produir més d’11.000 unitats entre 1957 i 62.
El museu conserva també un dels 8 Ford de 1950 que es van importar en 1950 per a formar la primera flota de cotxes patrulla del país. Fins aleshores tots els carabiners es desplaçaven a cavall.
Per acabar vaig veure els cotxes que hi ha a l’exterior de l’edifici. Em va cridar l’atenció un Ford Ranchero, la versió pick-up del Falcon, que estava en millor estat que el de la foto que vaig incloure en el post sobre els Falcon argentins.
També hi havia un Oldsmobile de 1952 equipat amb un sistema de gasogen de l’estil dels que es feien servir a l’Europa de post-guerra. Sens dubte aquest és un museu que val la pena visitar. Estic molt agraït a Magdalena, Andrés i Lili per la seua atenció durant la meua visita.
