El museu de TurBus

11 nov 2017
6 Min. de lectura

Junt a l’estació central de Santiago, unes naus que en el seu dia van allotjar un molí de sucre s’han convertit en l’escenari ideal per a un museu d’autos clàssics. Jesús Díez Martínez, nascut a La Rioja, va arribar a Xile amb només tres mesos d’edat. Ben jove va començar a crear amb les seues mans les carrosseries per transformar vells camions en desús en petits autobusos que ell també conduïa. Aquella aventura que va iniciar un jove de Rancagua s’ha convertit en una empresa que compta amb més de 1200 autobusos que connecten múltiples destinacions a Xile i països veïns.

La passió amb que Jesús va fabricar aquelles “góndoles” el va portar a comprar el seu primer auto clàssic, un Ford T, en 1967, que seria el germen de la col·lecció de la que formen part els vehicles que es poden veure al museu Jedimar de Santiago.

De matí havia visitat el museu de Quilicura així que després de dinar vaig agafar el metro cap a l’estació central. La calorosa benvinguda de Lucho va fer que aviat em sentís com a casa. Em va explicar la història del museu i del seu fundador i em va presentar amb interès cada peça de la col·lecció.

El museu es va inaugurar en 2010, malauradament el fundador de l’empresa va faltar un any abans i no el va veure acabat. Inicialment concebut com una exposició temporal, va ser tan exitosa que Jesús Díez González, fill del fundador, va decidir més tard que mantenir el museu obert era una bona manera de fer perdurar la memòria del seu pare.

L’entrada a la nau on estan els cotxes està precedida per una sala on hi ha magnífiques reproduccions a escala dels autobusos que han jugat un paper destacat en la història de l’empresa. En primer lloc hi ha la reproducció de la primera góndola que va fabricar Jesús Díez sobre un xassís de Chevrolet de 1929. L’original està exposat a la terminal d’autobusos d’Alameda a Santiago.

La nau central de l’edifici, un magnífic exemple d’arquitectura industrial de principis del SXX, acull una combinació de magnífics automòbils de pre-guerra i esportius de la segona meitat de segle.

En primer lloc es troba un Rolls Royce 20/25 carrossat per Henri Binder a París. Actualment, com tots els cotxes exposats, està perfectament restaurat i funcionant després que va ser rescatat en els anys 70.

El Lincoln V8 phaeton de 1928 en celeste i negre impressiona per la seua elegància. La família l’ha utilitzat en diversos rallis clàssics, fins i tot a Europa.

Lucho em va destacar un Winton Six Tourer de 1917. Aquest fabricant d’automòbils de luxe va ser absorbit per General Motors en 1924. Avui en dia és un cotxe molt preuat pels col·leccionistes, de fet Lucho em va contar que els descendents de la mateixa família Winton havien temptat Jesús per a que els el vengués.

Crida l’atenció la qualitat de les restauracions, amb un respecte exquisit dels colors originals. Lucho em va assegurar que el procés de restauració és molt escrupolós. La carrosseria es deixa amb la xapa pelada. Precisament aquesta exhaustivitat ha reportat agradables sorpreses. Fa uns anys a Jesús Díez li van oferir un Pontiac Trans Am com un que va tenir de jove. Al desmuntar el cotxe i decapar la pintura va aparèixer la reparació del sostre que s’havia fet per a tapar un vell sostre solar. Jesús va demanar immediatament la documentació. Al revisar l’historial va comprovar que aquell cotxe que havia incorporat a la col·lecció sense massa ganes era precisament l’exemplar que el seu pare li havia comprat de jove. Va continuar la restauració sense comentar el descobriment a casa i quan el van acabar li’l va oferir a la seua esposa ja que era el cotxe amb els que anaven junts a “pololear”, com diuen a Xile, quan eren joves.

Un magnífic Studebaker Golden Hawk de 1957 em va servir de preludi del que veuria una setmana més tard al museu de Mancopulli. Amb un impressionant V8 de vàlvules en culata, que donava 275 CV, en el seu temps va rivalitzar amb els Thunderbird i Corvette als que superava en prestacions.

El Ferrari 250 GTE va ser un dels primers models de la casa de Maranello amb els que es podia competir els caps de setmana en les carreres i utilitzar-se la resta de la setmana amb la família gràcies a comptar amb quatre places (2+2). L’exemplar del museu, de 1961, és la versió amb bastidor curt i va ser venut originalment a Califòrnia.

Entre els esportius italians destacaven també un Maserati 3500 GT Vignale Spider i un Alfa Romeo 1900 Zagato Coupé amb carrosseria d’alumini en la que no podien faltar els bonys al sostre típics del carrosser milanès. Un BMW M1 semblava com si acabés de presentar-se a un saló de l’automòbil de 1978.

En l’últim cantó de la nau hi havia un Renault de 1908, un dels mítics taxis de la Marne que van tenir un paper tan destacat en la defensa de París durant la I Guerra Mundial. A l’Hospital dels Invàlids de París se’n conserva un altre. No se sap com va arribar aquest exemplar a Xile. En els anys 60 era propietat d’un dels subministradors de productes industrials de Jedimar. Cada vegada que Jesús Díez anava a comprar articles de tornilleria podia veure el cotxe al local del seu proveïdor. Jesús demanava que acceptaren vendre-li aquella relíquia que tant agradava al seu fill. El propietari de l’auto es negava desfer-se’n una i altra vegada. Per això, quan en 1970, a l’arribada d’Allende al poder, el propietari va cridar Jesús per demanar-li si encara volia comprar el cotxe, aquest es va sorprendre enormement. Només hi havia dues condicions. D’una banda l’operació inclouria a més el Mercedes Phaeton de 1928, que també està exposat al museu i, per altra, tenia que anar aquell mateix dia a replegar els cotxes ja que ell abandonava immediatament el país per temor als canvis que podia portar la nova situació política. El tema del pagament no seria un problema, hi havia confiança. Així va ser com Jesús es va fer amb el cotxe més antic del museu i possiblement el que la família mes s’estima. És un vehicle per a ús exclusiu de la família i ha estat el cotxe de noces per a distintes generacions de la mateixa des que el van adquirir.

De la nau gran vam passar a un magatzem lateral que no està obert al públic. Allà hi havia una altra quinzena de joies encara pendents de restaurar. Entre grans convertibles i faetons hi havia un petit Messerschmitt que sense la seua carlinga semblava un cranc amagat entre les pedres. En aquesta nau encara hi ha la caldera de la que surt una enorme xemeneia que es feia servir al molí de sucre. Quan la Société Française des Sucreries du Chili va abandonar el país, també a l’arribada d’Allende, les instal·lacions es van reconvertir en un assecador de fusta. Lucho em va comentar que quan van decidir muntar el museu encara hi havia el dipòsit ple d’un betum espès amb el que s’alimentava aquella caldera.

De tornada a la zona visitable dues naus paral·leles a la principal allotjaven més autos. En la primera predominaven els cotxes europeus, encapçalats per un Isetta 300. El vehicle més singular no era, en canvi, europeu, sinó americà. Es tracta d’un De Soto Six K que Jesús Díez va transformar en ranxera. En 1962, per substituir una aleshores moderna Citroneta del 56, va trobar aquest vell descapotable de 1929 al que, conservant el xassís, li va tallar la part de darrere de la carrosseria i li’n va fer una nova a mà. Durant molt de temps el De Soto va servir per a fer excursions a la família, anar a comprar recanvis o entrenar nous conductors per als autobusos. El fet que no tenia motor d’arrencada va fer que Jesús es guanyés el malnom de “el manivela” entre els seus veïns ja que es va convertir en un expert en l’art de la manovella. Amb el temps el De Soto va anar utilitzant-se menys i va quedar arraconat a alguna nau fins que va ser rescatat per al museu.

En una última nau un impressionant La Salle Coupé Convertible de 1936 descansa entre altres autos americans. Ja a la zona del pàrquing, però també a cobert, un vell Chevrolet dels 20 i un Cadillac reben els visitants junt a un parell de primitius autobusos.

El museu Jedimar és sens dubte una visita obligada per a qualsevol aficionat als autos antics que passe per Santiago. Jo, personalment, no podré oblidar l’amabilitat de Lucho, que no només em va explicar la història de l’empresa i el museu, amb la passió de qui ho ha vist créixer en primera persona, sinó que fins i tot es va oferir a tornar-me a casa després de la visita. Xile té tantes meravelles per a descobrir que ja estic desitjant tornar-hi.