Au revoir ma Dauph'
Avui, després de prop de dotze anys, he dit adéu al nostre Dauphine. És el clàssic que més he conduït i possiblement al que més hores li he dedicat. Sempre he sentit més passió pels meus altres cotxes que no han funcionat en dècades que pel Dauphine però sens dubte el trobaré a faltar.
El primer cotxe que va tenir el meu pare va ser un Dauphine. El meu cunyat Pep també tenia bons records d’un altre amb el que el seu padrí anava a visitar-lo quan era menut, és potser per això que vam decidir comprar-ne un a mitges.
Sempre recordaré el viatge per a replegar-lo a prop de Lyon. L’havíem comprat a una subhasta d’Ebay. Vaig enganxar el remolc a l’Opel Astra en direcció a França, però abans em vaig aturar a Manresa, on Antoni Tachó havia accedit a concedir-me una entrevista a les instal·lacions d’AUSA. Antoni em va explicar la història de l’empresa que va néixer per a construir els PTV, uns petits descapotables que van tractar de fer-se un lloc al mercat justament quan el SEAT 600 començava a fabricar-se en grans quantitats. A la fàbrica vaig poder veure un exemplar del PTV250 i el prototip del PTV400 que mai va arribar a fabricar-se.
Quan vaig arribar al meu destí ja estava fent-se de nit i malgrat que era hivern i a la regió d’Isère fa prou de fred el Dauphine es va posar en marxa sense problemes. El seu propietari es desfeia d’ell a contracor, era un cotxe que utilitzava sovint, però precisament unes setmanes abans, a la mateixa rampa on ara estava aparcat el Dauphine, el seu pare havia relliscat i havia mort d’un colp al cap així que necessitava vendre el cotxe per tirar endavant. Durant els primers anys no vam ser capaços de treure l’olor a tabac de la que s’havia impregnat el cotxe.
Més tard, com que la tapisseria dels seients anteriors estava en molt mal estat, aprofitant un viatge a París, vam decidir comprar-ne una nova, idèntica a l’original. Així, a banda de millorar l’aspecte visual de l’interior també vam aconseguir eliminar aquell olor tan desagradable.
El Dauphine, o millor la Dauphine, com es coneix a França, és un cotxe prou conegut, de fet quan el treus al carrer mai falta alguna persona major que s’acosta per recordar-te que en els seus temps li deien el “cotxe de les vídues”. La mala reputació de la seua estabilitat sembla que està justificada, almenys això m’ha dit sempre el meu pare que per poc no es va matar amb el seu quan va sortir volant per un barranc. Jo sempre l’he conduït com si fos una delicada peça de museu, mai l’he posat al límit, i he pogut gaudir de la carretera sense problemes, però la gent major sempre em conta històries del que feien per a que els seus Dauphine mantingueren les rodes sobre la carretera; sacs de sorra, de ciment, planxes d’acer... sembla que posaven de tot al maleter menys equipatge.
Al portar-lo de França vam haver de fer-li una documentació nova com a vehicle històric. A banda de tota la paperassa li vam fer una bona revisió, canviant entre altres coses els frens, l’embragatge, l’escapament, etc. La majoria dels Dauphine que roden per Espanya van ser fabricats per FASA a Valladolid. Com que el nostre prové de França, al ser catalogat com a històric va poder mantenir algunes coses curioses com els llums anteriors de color groc, els intermitents posteriors vermells i el llum de matrícula posterior al centre de la placa.
Per cert, a la primera ITV vam haver d'improvisar una solució d'emergència per al llum de la matrícula ja que vam trencar el que portava i encara no ens havia arribat el nou. En la caixa de la bateria encara hi ha la inscripció S1 F 367 que indica que la pintura original era sintètica (S), de la marca Renault (1), fabricat a Flins (F) amb la referència 367 (jaune butterfly).
Malauradament quan el vam comprar havia estat repintat per fora en un verd pistatxo que no li corresponia, però a l’interior encara conservava l’original. Les llantes estaven del mateix verd, cosa que a mi personalment em danyava la vista. Inicialment les vam pintar de l’habitual gris metal·litzat, però com que el cotxe venia amb la meitat de les llantes cegues originals i l’altra meitat de les de forats, com les del R8, quan per fi vaig trobar la llanta que faltava, una de les originals que encara conservava el color crema original, les vam pintar totes així.
Amb el temps vam anar canviant-li coses. Els pilots, per exemple, no estaven malament del tot, però en vam trobar uns a Argentina per internet i li’ls vam canviar. Els baixos de les portes els vam pintar de negre ja que un dia al garatge se li va clavar un cavallet a un costat i se li va fer un forat, al reparar-lo vam pensar que seria complicat igualar el verd que portava a l’exterior i vam preferir acabar la baixera en negre.
El Dauphine no és tan popular com un 2CV o un 600 però crida l’atenció allà per on va. Estèticament el trobe atractiu, per davant sembla que t’està somrient, la forma com les seues corbes envolten els fars i aquell para-xocs que sembla una boca, és realment simpàtic. En el seu temps va suposar un gran èxit per a Renault, també es va fabricar a Argentina i fins i tot Alfa Romeo el va produir a Itàlia sota llicència. En total es van produir més de dos milions d’unitats, molts d’ells es van vendre als Estats Units, on fins i tot va ser el cotxe europeu més venut per un temps.
El nostre la veritat és que l’hem utilitzat poc. Durant una temporada ens va donar problemes elèctrics. La bateria de 6V es descarrega ràpidament si no la desconnectes quan no utilitzes el cotxe.
De vegades el cotxe s’engegava sense problemes i al cap de 5 km començava a donar tirons, alguna vegada he tingut que tornar caminant i anar a replegar-lo amb el remolc. Li vam posar un regulador nou i no va deixar de donar problemes fins que un mecànic dels d’abans li va posar un regulador usat que tenia per un racó del seu taller.
Finalment, com que ja no em cabien més trastos al garatge vam decidir vendre el cotxe. Un dia parlant dels Dauphine amb el meu pare em va comentar que el que tingué ell havia pertangut anteriorment a un director de cinema famós que el feia servir per a anar sovint de Barcelona a Madrid. Em va picar la curiositat i vaig buscar informació sobre Francesc Rovira-Beleta. Vaig descobrir el seu cinema que té avui un gran valor documental ja que recull moltes imatges de la vida quotidiana, rodava al carrer. De fet vaig veure algunes de les pel·lícules que va dirigir en l’època en que supose que tenia el Dauphine que després va comprar el meu pare per veure si era capaç de reconèixer-lo en algun fotograma.
Si que vair trobar un Dauphine gris que apareixia sovint al fons de les imatges, com la que podeu veure, però malauradament no he estat capaç de llegir la matrícula. Gràcies al Dauphine vaig saber que Rovira_Belera va ser dues vegades nominat a l’Òscar, en 1963 i 1967. La primera va competir contra Fellini, ell sempre va pensar que d’haver competit amb la primera pel·lícula contra els rivals de la segona s’hagués emportat l’estatueta. El seu cinema tot i que va superar la censura franquista amb una certa dosi d’autocensura, sense entrar en qüestions polítiques, va estar silenciat ja que reflectia una realitat que no s’ajustava a la imatge que pretenia donar del país la propaganda del règim, segurament és per això que no avui en dia no és tan conegut com altres directors de l’època.
El nostre Dauphine no ha estat protagonista de cap pel·lícula, un parell de vegades ens van oferir llogar-lo per a algun rodatge, en una pel·li havia de ser el cotxe del protagonista, un polític de l’època que va tenir un paper destacat a la transició. Avui m’he acomiadat d’ell, curiosament a prop de Valladolid on es van fabricar els Dauphine espanyols. Tornar amb el remolc de buit m’ha produït una sensació estranya, sens dubte trobaré a faltar el Dauphine, o com diuen els francesos la Dauph’. Au revoir ma belle Dauph’.
