El Gordini de la infantesa
Just fa dos mesos que ens vam desfer del nostre Dauphine verd de 1962 quan un altre ha entrat a les nostres vides. En aquest cas és un Gordini, la versió més potent que va fabricar FASA.
Un dels motius pels que vam comprar l’altre Dauphine era que el meu cunyat Pep tenia bons records del Gordini amb el que Francesc, el seu padrí, pujava al poble cada Nadal per portar-li les estrenes. Es tractava d’un exemplar gris clar de 1964.
Precisament aquest Nadal, després d’una llarga negociació Pep ha aconseguit aquell Gordini de la seua infantesa. Quan Francesc va faltar el cotxe, ja una relíquia, se’l va quedar el seu nebot que va deixar que el seu gendre l’intentés restaurar. La falta d’experiència va fer que aviat abandonés el projecte. Caldrà molta habilitat i paciència per a reparar els danys d’aquella restauració frustrada, particularment refer les frontisses, ja que actualment no hi ha cap porta que encaixe.
A primera vista el cotxe es veu molt sencer. L’exterior té l’encant dels anys, però no es veuen podrits ni bonys importants, conserva, com es diu ara, una pàtina autèntica. Curiosament porta els llums del davant grocs com els cotxes francesos de l’època. Pel que fa als llocs on sol concentrar-se la corrosió, com els passos de roda o els marcs dels vidres, el cotxe està sà. Malauradament, al ser la versió superior, el pis de l’habitacle i el maleter estaven coberts per una moqueta que ha permès que l'òxid proliferés en eixes zones.
Pel que fa a la mecànica sembla que el Gordini no està malament. El cotxe té 109.000 km i sembla que cap als 90.000 li van canviar el motor per un altre de segona mà en bon estat. El Gordini té la mateixa cilindrada que la resta dels Dauphine, la potència extra s’aconseguia gràcies a la culata, la distribució i un carburador més gran. Des de fora es pot apreciar que la tapa de balancins està cromada i porta la G de Gordini, en compte de ser verda i portar estampat el nom Ventoux com en la resta dels Dauphine.
Aquest Gordini ha fet la majoria des quilometres en trajectes curts per la comarca de La Marina, amb algun viatge esporàdic a Gandia o Alacant. El propietari tenia un bar, al replegar el cotxe van aparèixer per la guantera alguns impresos de l’època amb autorització per a transportar licors. Amb la cabuda que té el maleter es de suposar que la baca del sostre faria un bon paper. A banda del bar Francesc es dedicava també a la producció de mel, és per això que tothom a la família recorda un viatge memorable que van fer fins a Guadarrama amb el Gordini i tres o quatre viatges més a la província de Conca per a supervisar els ruscos que es canviaven de zona en les distintes èpoques de l’any. Com que Francesc no tenia massa experiència en aquests viatges llargs el Dauphine el conduïa el pare de Pep.
No deu fer més de 5 o 6 anys que el cotxe es va posar en marxa per darrera vegada per a una desfilada a les festes del poble. La veritat és que m’espanta pensar que en l’estat en que estan la direcció i els pneumàtics algú s’atrevís a conduir-lo. Aquest va ser l’únic cotxe que va tenir Francesc en tota la seua vida i el va conduir fins a començament dels 90 amb tot i això, sembla que mai va passar una ITV.
En l’intent de restauració li van trencar el vidre posterior, afortunadament n’havien trobat un de substitució que fins i tot portava la goma nova. Amb la forma que té i com solen estar d’endurides les gomes del marc la veritat és que deu ser complicat de desmuntar sense trencar-lo.
Treure’l d’on estava i carregar-lo al remolc no va ser tan fàcil com semblava. Una roda de davant estava bloquejada i el vam haver d’empentar deixant una marca de goma al terra. Afortunadament, com que estàvem a només 10 km de casa aviat el Gordini estava a la seua nova llar.
En arribar vam descobrir alguns tresors ocults a la guantera com algun targetó de canvi d’oli que va servir per certificar el quilometratge i el mateix llibre de garantia que assenyala que el cotxe es va matricular el 30 de desembre de 1964, just 53 anys abans que l’adquirís el seu nou propietari.
Esperem que la restauració no siga molt llarga i el Gordini torne aviat a rodar per les muntanyes alacantines.
També pots llegir aquest post en castellà
