Clàssics en la Riviera Maya
La península de Yucatán és un d’aquells llocs meravellosos amb tantes belleses naturals i esplèndids vestigis arqueològics que a poca gent se li acudiria endinsar-se en un barri marginal de Cancún buscant un museu de cotxes. Envoltat de manglars, selves i platges que abans de ser colonitzades pel ciment erenencantadores, la ciutat és també el punt de partida per a visitar les ruïnes de Chichén Itzá i Tulum, entre d’altres. De qualsevol manera, si ets aficionat als cotxes vells, es posa a diluviar, els carrers es converteixen en rius i descobreixes que hi ha un museu a la ciutat, és un bon lloc per a gaudir de la teua afició.
Havia renunciat a arribar a les ruïnes de Tulum. No volia continuar un dia més xop de dalt a baix, així que vaig aprofitar que el bus s’aturava a Playa del Carmen per a baixar-me’n i agafar un altre de tornada, amb sort podria arribar a temps al Museo del Automóvil Antiguo del Sureste. Afortunadament, a l’arribada a la ciutat hotelera la pluja s’havia aturat i els carrers deixaven de semblar-se als de Venècia.
De camí al museu un Ford Falcon rovellant-se a la intempèrie em va recordar els carrers de Buenos Aires. Al lloc on Google deia que devia estar el museu vaig trobar un taller de reparació de cotxes antics. “El museo está cerrado” vaig rebre per resposta. El fet que la web estigués en construcció hauria estat una bona pista per a algú que ho volgués entendre, però vaig preferir confiar en les noticies en internet que parlaven d’un museu obert al públic en 2011, cortesia del notari local Benjamín de la Peña.
El cas és que no hi havia museu. En veure que en compte de marxar vaig demanar permís per a fer fotos pel taller i vaig estar una bona estona tafanejant per allà, van acabar donant-me el número de la notaria. Una empleada molt amable va respondre la trucada i va confirmar que al cap d’una estona un company seu vindria a obrir-me el museu.
En obrir les portes, un magnífic Ford A enfilava l’eixida preparat per anar allà on volgués el conductor. “En realidad es un garaje privado, el jefe viene cuando quiere y se lleva el carro que le apetece ese día”. Al costat de l’A hi havia un Ford T en manteniment i un Oldsmobile de 1908 amb el que propietari havia tingut un accident en el Rally Maya feia uns mesos. Al garatge també hi havia un Buick, un Oldsmobile 442 de 1971, un Jeep i el Mercedes del que fora l’ambaixador alemany a Mèxic durant el règim nazi. Completava la sala un preciós remolc d’època a joc amb el Ford A, sens dubte el que més em va agradar del museu.
Un passadís donava a una segona sala amb les parets cobertes fins el sostre de pòsters i fotografies. Entre la dotzena de cotxes aparcats en aquell lloc hi havia un Ford Victoria, un parell de Mustang, un Studebaker Commander que em va recordar el Museu Mancopulli de Xile, el Mini amb el que el propietari va guanyar en la seua categoria l’edició de 2012 de la Carrera Panamericana i un Mercedes Ponton amb el que també havia participat a la mateixa cursa.
Finalment, en la sala dels Mercedes un altre parell de Ponton completava la col·lecció. Infinitat de cartells del Rally Maya recordaven que el propietari ha estat l’impulsor d’eixa cursa de cotxes clàssics. És una llàstima que el museu no estiga obert al públic. Si les acusacions de corrupció al propietari de les que informa la premsa es confirmen podria ser una de les últimes oportunitats per a visitar la col·lecció.
