Els Studebaker de Don Bernardo
Trobar un museu dedicat a una mítica marca desapareguda a un dels confins del sud d’Amèrica és ja de per sí un fet insòlit. Tenir l’oportunitat de visitar un museu amb el propi fundador del mateix és sens dubte extraordinari. El passat cap de setmana vaig poder visitar els dos museus de Santiago on també vaig tenir una gran rebuda, però conèixer Bernardo Eggers va ser del tot inesperat.
Osorno queda 800 km al sud de Santiago, per tant havia descartat un viatge a propòsit per a visitar el Museu de Mancopulli. Havia pensat passar el cap de setmana a Punta Arenas, a la Patagònia, on esperava veure colònies de pingüins reials, llops marins i potser balenes. Malauradament els bitllets barats dels que m’havien parlat no es podien aconseguir per a vols a dos dies vista, així que vaig decidir-me per Puerto Montt. Agafar un bus nocturn, a banda de ser més econòmic, em permetia aprofitar millor el temps, així que després de sopar em vaig embarcar a un bus que de matí m’havia de deixar a la capital de la regió de Los Lagos. Ja m’havia despertat quan a les 8 del matí el bus s’ha aturat a Osorno. He aprofitat que a prop hi ha un museu dedicat a Studebaker i sense pensar-m’ho massa he decidir baixar-me’n i buscar el museu. Aprofitant que a pocs metres estava la terminal de busos locals he pogut pujar-me'n a un que estava a punt de partir cap a Puyehue. He arribat al museu una hora abans de l’obertura així que he aprofitat per desdejunar una torta milhojas a la cafeteria del recinte.
Quan ha arribat Don Bernardo he pogut entrar al museu abans que arribaren els dos autobusos escolars que aviat omplirien de xiquets les sales del museu. La sala Helmut Eggers, el pare del fundador, està únicament ocupada per Studebaker, la majoria perfectament restaurats. Avui fa 22 anys que es va inaugurar el museu, així que Don Bernardo, el fundador, estava especialment content. Ha estat tremendament amable amb mi, deixant-me passar darrere de les cadenes i fotografiar l’interior dels autos (a Xile en diuen autos, no carros o coches, com a altres països castellanoparlants). “Tuviste privilegios que no todos tienen” m’ha dit, per la qual cosa estic enormement agraït.
Bernardo Eggers va pensar en muntar un museu de cotxes cap a 1994. La seua família més directa el va recolzar sense fissures, però no tothom en el seu entorn familiar el va encoratjar en el projecte: ¿ni siquiera te fue bien en la agricultura y ahora vas a montar un museo de autos a crédito? El cas és que la il·lusió va ser més poderosa i va tirar endavant. La idea se li va ocórrer quan li van oferir mitja dotzena de Studebaker que se sumaven als dos que ja tenia, i després un altre i un altre i així fins a completar una magnífica col·lecció, la més gran de Studebaker al món fora dels Estats Units. Els Studebaker el fan rememorar els seus millors moments de la infantesa, especialment la camioneta 2R5 de 1949 com la que tenia el seu pare que malauradament va faltar en un accident d’automòbil a prop d’Osorno, quan ell només tenia 13 anys. Anava en un auto europeu, potser per això la majoria dels cotxes del seu museu són americans.
A la sala que porta el nom del seu pare hi ha ordenats cronològicament una trentena de Studebaker de totes les èpoques. El 90% dels vehicles del museu són donacions, com el camió de bombers de 1925 que va ser donat pel cos de bombers de Llifen en 1998, en l’estat que podeu veure a les fotos. Entre els Studebaker de pre-guerra crida l’atenció el Commander de 1934. Impressiona el Commander Coupé groc de 1950 que feu part de la compra inicial que va donar lloc al museu, el frontal futurista, amb eixa forma de coet no deixa ningú indiferent. Don Bernardo se sent especialment orgullós de l’Avanti blanc de 1963, l’únic de la col·lecció que no va ser originalment matriculat a Xile. El seu interior vermell és tan impressionant com l’exterior. Uns pòsters de Raymond Loewy, el seu dissenyador, decoren el fons de la sala, darrere del preciós Champion descapotable de 1950 que va arribar al museu en un estat deplorable.
El coupé Champion verd de 1946 també té una forta personalitat. Entre tants Studebaker l’interior del Hawk amb els primitius difusors de l’aire condicionat també crida l’atenció.
Just a l’entrada del museu hi ha una camioneta Ford TT que dóna pas a la següent sala on hi ha joguets d’època i una maqueta de trens que faria les delícies de Sheldon Cooper.
Més endavant a un pati descobert hi ha uns quants cotxes sense restaurar. M’ha encantat un camió Opel que no coneixia, tot cobert de molsa, i una Citroneta o Citrola, un 2CV que es va muntar a Xile, a Arica, entre 1953 i 1979. Les primeres sèries eren de 2 portes, amb el maleter obert a mode de pick-up, semblant al Renault Mini 4S que vam veure a Uruguai. La versió del museu és posterior i compta ja amb la carrosseria de quatre portes i tapa al maleter.
En una segona sala hi havia més cotxes americans, majoritàriament dels anys 50. Un Ford Anglia, com el dels Weasley de Harry Potter, i un Mercedes ponton, semblaven minúsculs en comparació. Un parell de pick-up Chevrolet em van recordar les que apareixen al post del mercat d'abastos de Barquisimeto. En aquest cas, al contrari de les veneçolanes, estaven perfectament restaurades i descansant al museu.
Al fons encara hi ha una tercera sala plena de cotxes. Ací es barregen europeus i americans de distintes èpoques. No podia faltar un BMW Isetta com els que he vist a tots els museus xilens, tampoc un parell de Volvos PV i un Amazon. A un racó hi havia fins i tot un Fiat Ritmo de la primera sèrie.
Després de visitar el museu he continuat viatge cap a Puerto Montt, m’ha donat temps fins i tot d’escriure aquest post en el bus. Sens dubte mai oblidaré el fantàstic museu de D. Bernardo i la seua calorosa acollida. Estic desitjant tornar aviat a la Patagònia per a poder fer-li una altra visita.
