Ruta a Colonia (Uruguai)
La ruta de Montevideo a Colonia ens sorprèn per la multitud de clàssics que podem trobar a la vora de la carretera, un somni per a qualsevol aficionat als cotxes clàssics
La platja de Pocitos a Montevideo és un lloc meravellós per a passejar o fer esport. En juliol, quan la brisa que ve del Riu de la Plata cobreix d’humitat l’horitzó, fer exercici riu avall et fa oblidar que és hivern i et permet començar el dia ple d’energia.
Era el meu últim dia a Uruguai, tenia tot un dissabte per davant a un país del que tot aficionat als cotxes clàssics ha sentit contar històries fantàstiques de cotxes exclusius que han aparegut en un paller o com de fàcil és trobar una relíquia dels anys trenta encara rodant pels camins.
Dies abans, a l’arribada al país, a un mercat ambulant al costat de l’hotel vaig trobar els primers clàssics, camionetes carregades de fruita i fins i tot un autobús reconvertit en ultramarins rodant.
Mai havia vist un autobús així. Més tard vaig saber que es tractava d’un Leyland Olympic, un model que es va fabricar a Gran Bretanya i Sudàfrica entre 1949 i 1971. A Montevideo va esdevenir tota una institució. L’exemplar del mercat sembla que va arribar en 1962/63 en una remesa de 81 unitats de la versió EL-44-3. Alguns d’ells van estar prestant el servei públic fins a 2001. Però no tots es van jubilar, amb més de cinquanta anys l’exemplar del mercat encara desplega cada dia el seu ample assortiment de queviures pels carrers de la ciutat.
El cap de setmana anterior havia estat a la regió d’Entre Ríos, a Argentina, visitant un d'aquells “desarmaderos” de somni on els arbres creixen a través de les restes rovellades dels Ford T, així que les expectatives estaven altes. Ningú va saber dir-me on podria trobar un altre lloc així a l’Uruguai, però em van assegurar que tirés per la carretera que tirés trobaria alguna “cachila” que és com es coneix per allà els autos vells. De bon matí, després de gaudir de la brisa corrent per la platja, vaig agafar un autobús per anar al centre a recollir el Clio que havia llogat per internet la nit anterior. Vaig decidir anar a Colonia, una preciosa ciutat portuària fundada pels portuguesos que conserva una fortalesa defensiva i un encantador centre històric. No sabia que se’m faria de nit arribant a Colonia, les contínues aturades van fer que un trajecte d’a penes 180 km durés tot el dia.
Encara no havia acabat d’eixir del port de Montevideo quan la silueta d’uns vaixells rovellant-se entre l’horitzó i el seu propi reflex em van cridar l’atenció. L’estampa tenia un punt entre romàntic i decadent que no vaig poder deixar de retratar.
Poc més tard vaig fer la primera aturada. De lluny em va semblar veure un vell Opel.
Em vaig atrevir a entrar a la petita granja. El propietari mai s’havia desfet de cap dels seus antics cotxes, així que els anava acumulant pels voltants de la casa. Tenia debilitat pels Opel Rekord, el més antic era un P2, però també hi havia 2 Rekord C de 6 cilindres i fins i tot un Chevrolet Opala, la versió brasilera del mateix C amb motor i aspecte de Chevrolet Impala, malgrat això la seua preferida era una furgoneta Hanomag-Henschel.
La següent sorpresa no tingué a veure amb els autos del passat, sinó del futur. A prop de Montevideo hi ha una planta de muntatge de Lifan. Es tracta d’un dels petits productors xinesos, però un dels més actius a nivell internacional. La fàbrica estava envoltada de carrosseries a mig desmuntar i piles de peces escampades per tot arreu.
No havien passat deu minuts des que havia deixat Lifan quan al jardí d’una altra casa va aparèixer una altra mitja dotzena de clàssics entre els que es trobaven un Mercedes Ponton, una camioneta Studebaker i una estranya criatura de color vermell que no vaig saber reconèixer (més tard vaig saber que es tractava d'un NSU P10, fabricat exclusivament a l'Uruguai).
Poc més endavant un munt d’esquelets de Renault 4CV va tornar a interrompre el viatge a Colonia. Quan em vaig acostar els lladrucs dels gossos van fer sortir Hugo, el seu propietari. Em va explicar que allò era el que quedava dels quatre donants que s’havien utilitzat per a restaurar un sol exemplar de 4-4. Hugo em va mostrar el Studebaker dels seus somnis que esperava la restauració amagat a un “galpón” fusta. Junt als 4-4 tenia un Chevrolet Royal Canadian. Va començar explicant-me les diferències entre aquella versió fabricada al Canadà i les dels Estats Units.
Hugo va resultar ser una enciclopèdia de l’automòbil humana, he conegut poques persones amb una cultura automobilística com la seua, vaig passar una estona fantàstica escoltant històries increïbles de cotxes únics que havien passat més de mig segle amagats a granges oblidades. Parlava amb dolor al cor de tots aquells casos en què joies de la mecànica havien passat de l’oblit a ser destruïts per mans ignorants, d’altres com el d’un De Dion-Bouton de principis del segle XX s’havia salvat gràcies a que un col·leccionista Sudafricà se’n va assabentar a temps de la seua existència; de com no feia més de vint anys va renunciar a comprar un Ford A amb menys de 4000 km per no poder-s’ho permetre, per veure com un conegut seu el va destrossar fent-lo servir a diari reemplaçant per peces de cotxes moderns totes les que s’anaven trencant; de com no feia tant de temps que els Messerschmitt, aquells microcotxes produïts en la postguerra per un fabricant d’avions, s’amuntegaven en els dipòsits de ferralla. Amb especial tristesa recordava com un a BMW 328 de pre-guerra que havia aparegut intacte després de dècades acumulant pols a un galpón se li va tallar la carrosseria per convertir-lo en una camioneta.
Després d’escoltar bocabadat per una bona estona les memòries d’Hugo vaig continuar la ruta cap a Colonia. Com que anava de sorpresa en sorpresa no em va sobtar trobar tot un museu d’automòbils clàssics pocs quilometres després. Malauradament estava tancat i no vaig poder fotografiar de prop la trentena d’autos, quasi tots americans dels trenta als cinquanta, que s’entreveien des de les finestres. Vaig aprofitar per dinar a un restaurant de carretera enfront del museu, com que ja era tard només em van poder preparar d’emergència una milanesa, que és com anomenen a Uruguai i Argentina els enormes filets de carn empanada acompanyats de creïlles fregides. Malgrat que vaig esperar bona estona el responsable del museu no va tornar, així que ho vaig haver de deixar la visita fins a un proper viatge, de tota manera no em van faltar clàssics per a veure a la vora de la carretera.
Estava començant a fer-se fosc però no em vaig resistir a fer una última aturada. Em va cridar l’atenció l’estranya silueta d’un Renault 4 com un altre que no havia pogut fotografiar mentre corria per la platja. Aquest es trobava en prou pitjor estat, però no podia resistir-me a retratar aquell endemisme uruguaià. Sembla que, per qüestions d’aranzels, a finals del 60 començaren a importar-se els Renault 4 a mig muntar des de la planta argentina de Còrdova. La mecànica venia completa d’Argentina i la carrosseria
acabava de muntar-se amb peces de fabricació local, de forma que es va redissenyar la part de darrere, donant lloc a aquesta curiosa versió de dues portes amb el maleter separat, el Renault Mini 4S. Sembla que fins a mitjans dels setanta es van fabricar distintes variants, incloent-hi una pick-up. L’exemplar de la fotografia estava encara funcionant, al contrari que molts dels altres clàssics que s’amuntegaven en aquella parcel·la. Entre ells hi havia un parell de Hillman Minx, un Chevrolet Impala pick-up, un Fiat 850 i fins i tot una camioneta Chevrolet dels trenta.
El viatge em va deixar records inesborrables, Colonia no ha perdut l’encant d’altres temps, la bellesa de la posta de sol al Riu de la Plata em va fer oblidar que encara em quedava la tornada a Montevideo. Una vegada que ha salpat el darrer vaixell cap a Buenos Aires la ciutat queda en pau, els pocs turistes seuen a les terrasses gaudeixen d’una quietud que evoca el passat colonial, sens dubte és una ciutat que val la pena visitar.
