Diumenge a París

9 sept 2017
4 Min. de lectura

Els milers de visitants que cada dia arriben a París omplin els Camps Elisis, el Louvre, la torre Eiffel, Montmartre i tants altres llocs turístics, fins i tot castells de cartró-pedra. El Château de Vincennes, en canvi, és un lloc on es pot gaudir amb tranquil·litat dels seus prop de mil anys d’història i si ets aficionat als cotxes clàssics cada primer diumenge de mes també d’una magnífica concentració d'anciennes voitures.

El castell es troba en un excel·lent estat de conservació. El fossar ja no és ple d’aigua, però els seus murs encara envolten tot el perímetre. El que començà sent un pavelló de caça al segle XII es va convertir en fortalesa militar i més tard en residència reial, fins i tot De Gaulle hi va voler traslladar la residència presidencial en 1964. Des de Vincennes van partir algunes expedicions cap a les croades. Al llarg dels segles ha patit nombroses transformacions, però des del Segle XIV l’element més distintiu és la gran torrassa que s’alça a l’interior, on es va conservar el que diuen que és la corona d’espines. En el S XVIII el castell es va convertir en presó allotjant hostes com el Marqués de Sade i diversos enciclopedistes i revolucionaris. Més tard la mateixa Mata Hari va ser afusellada als seus fossars.

Actualment, amb una parada de metro a la porta, continua sent un dels punts d’accés al Bosc de Vincennes on es pot passejar, llogar una bicicleta o visitar el zoològic de la ciutat. Si estàs en forma també pots arribar-hi des del centre de la ciutat per la promenade plantée, una ruta verda que arranca en la zona de la Bastilla i que seguint una antiga línia de ferrocarril, elevada sobre els carrers amb ponts de ferro, arriba fins als voltants del parc.

Per als aficionats als cotxes clàssics és també el punt de trobada on el club Vincennes en Anciennes celebra cada primer diumenge de mes una concentració informal. Tot i que la resta de la setmana és un lloc assossegat els diumenges es transforma amb ciclistes, corredors i multitud de grups que organitzen activitats esportives, culturals i lúdiques, així que cal matinar si vols gaudir dels clàssics abans que no hi haja massa gent.

Normalment s’hi ajunten prop de dos centenars de cotxes, la majoria en un estat de conservació impecable. El que més m’agrada és que hi ha de tot. Per suposat alguns Minis, MG, escarabats, etc. dels que te trobes a tot arreu, però també pots trobar cotxes dels anys 20, esportius italians dels 50 i els 60, francesos de post-guerra, muscle car i mastodòntiques berlines americanes, motos, furgonetes, etc. Si vas uns quants mesos seguits alguns cotxes acaben resultant-te familiars, però sempre apareixen coses interessants. Aquestes fotos són de la concentració de setembre de 2015. Aquell dia hi havia alguns dels Mustang habituals, DS descapotables, Jaguar, Citroën Traction, Facel Vega, etc., però em centraré en tres petits italians que sempre m’han semblat interessants.

Començaré per l’Autobianchi A-111, un cotxe poc conegut, però que ha jugat un paper clau en el desenvolupament de la indústria automobilística italiana. Per la seua línia i proporcions sembla un restyling del FIAT 124, el segon cotxe del que més unitats s’han fabricat al món en quasi cinquanta anys de producció. De fet, aquest Autobianchi

recupera el projecte del FIAT 123 que l’empresa torinesa va descartar en favor del 124 amb propulsió posterior. L’A-111 agafa la plataforma del seu predecessor l’Autobianchi Primula i continua l’assaig del grup FIAT amb la tracció davantera. Tot i que no va tenir l’èxit de vendes del seu predecessor l’experiment de l’A-111 va servir per a que FIAT es passés a la tracció davantera amb els seus 127 i 128. L’Autobianchi, amb els seus fars quadrats i pilots integrats té un aspecte més modern que les primeres sèries del 124, però estèticament són molt semblants. No ho he pogut comprovar, però diria que fins i tot el parabrises és el mateix. La principal diferència entre els dos cotxes és la típica entre els de tracció davantera i els de propulsió posterior, la distància entre el pas de roda anterior i la porta davantera que en el 124 és més gran al portar el motor en posició longitudinal i la caixa de canvis a continuació. L’exemplar de Vincennes és de la segona sèrie llançada en 1970 que es pot diferenciar de la primera pels seus pilots posteriors dobles.

L’Autobianchi Bianchina era una mena de versió superior del FIAT 500 amb el que compartia el bastidor i una versió potenciada de la seua mecànica. Les seues línies, més pretensioses, amb forma de petita berlina, recorden els descapotables italians dels cinquanta. La Bianchina que havia anat aquell matí a Vincennes era la versió Trasformabile, la primera que va aparèixer, però la casa de Desio més tard va introduir un càbriolet, una ranxera anomenada Panoramica, una berlina de quatre places i fins tot una versió furgoneta. En total es van produir més de 300.000 unitats, la majoria d’elles venudes a Itàlia.

Un altre microcotxe italià present a Vincennes era el Vespa 400. El petit automòbil de Piaggio curiosament mai va ser produït ni comercialitzat a Itàlia, sinó que es va fabricar a França. Aquest fet també està relacionat amb el FIAT 500 ja que els responsables de Piaggio no van voler desafiar la poderosa família Agnelli introduint al país un competidor directe del seu bicilíndric. Piaggio tenia una posició consolidada amb els seus scooters i el seu microcotxe té una forta relació amb ells. Amb un motor de dos temps i dos cilindres amb a penes 14CV la velocitat màxima supera per poc els 80 km/h. La línia és semblant a la de la Bianchina que al costat del Vespa és veu que és més gran. La paleta de colors fa que la que aquest cotxet recorde més encara els scooters. Un altre fet curiós és que l’estampació de la carrosseria del Vespa 400 se subcontractava a les mateixes instal·lacions on es fabricava el Facel Vega. Comercialment no va tenir l’èxit que s’esperava i en 1961 es va deixar de fabricar. Actualment és un dels microcotxes més buscats pels col·leccionistes.

A Vincennes hi havia molts més clàssics interessants. Més endavant aniré publicant posts al respecte. En qualsevol cas, si hi aneu algun cap de setmana i és el primer del mes ja sabeu on teniu un altre atractiu a París.