Diumenge a París
Actualitzat: 7 days ago
Els milers de visitants que cada dia arriben a París omplen els Camps Elisis, el Louvre, la Torre Eiffel, Montmartre i tants altres indrets turístics, alguns dels quals semblen fins i tot castells de cartró-pedra. El Château de Vincennes, en canvi, és un d'aquells llocs on encara es pot gaudir amb tranquil·litat de gairebé mil anys d'història. I, si ets aficionat als cotxes clàssics, cada primer diumenge de mes hi trobaràs també una magnífica concentració d'anciennes voitures.
El castell es conserva en un estat excel·lent. El fossat ja no és ple d'aigua, però els seus murs encara encerclen tot el perímetre. El que va començar sent un pavelló de caça al segle XII es va convertir en una fortalesa militar i, més endavant, en residència reial. Fins i tot Charles de Gaulle va voler-hi traslladar la residència presidencial l'any 1964.
Des de Vincennes van partir algunes expedicions cap a les croades. Al llarg dels segles, el castell ha experimentat nombroses transformacions, però, des del segle XIV, el seu element més característic és la gran torrassa que s'alça al seu interior, on es va custodiar allò que, segons la tradició, era la corona d'espines de Crist. Al segle XVIII es va convertir en presó i va allotjar personatges com el marquès de Sade, diversos enciclopedistes i revolucionaris. Més endavant, la mateixa Mata Hari hi va ser afusellada, al fossat del castell.
Actualment, amb una
estació de metro just a la porta, continua sent un dels accessos al Bois de Vincennes, un extens espai verd on es pot passejar, llogar una bicicleta o visitar el zoològic de la ciutat. Si estàs en bona forma, també hi pots arribar des del centre de París seguint la Promenade Plantée, una ruta verda que comença a la zona de la Bastilla i que aprofita el traçat d'una antiga línia ferroviària. El recorregut discorre elevat sobre els carrers, entre ponts de ferro i trams enjardinats, fins a arribar als voltants del parc.
Per als aficionats als cotxes clàssics, Vincennes és també un punt de trobada. Cada primer diumenge de mes, el club Vincennes en Anciennes hi organitza una concentració informal. Tot i que la resta de la setmana és un lloc molt tranquil, els diumenges es transforma: ciclistes, corredors i nombrosos grups hi organitzen activitats esportives, culturals i lúdiques. Per això, si vols gaudir dels clàssics amb una calma, val la pena matinar i arribar abans que el recinte s'ompliga de gent.
Habitualment s'hi apleguen prop de dos-cents cotxes, la majoria en un estat de conservació impecable. El que més m'agrada d'aquesta trobada és la varietat. Per descomptat, no hi falten els Mini, els MG, els Escarabat i altres models que es poden trobar en concentracions d'arreu. Però també hi pots descobrir cotxes dels anys vint, esportius italians dels cinquanta i seixanta, models francesos de postguerra, muscle cars, mastodòntiques berlines americanes, motocicletes, furgonetes i moltes altres sorpreses.
Si hi vas uns quants mesos seguits, alguns cotxes et començaran a resultar familiars, però sempre acaba apareixent alguna peça interessant. Les fotografies que acompanyen aquest article corresponen a la concentració del setembre de 2015. Aquell dia hi havia alguns dels Mustang habituals, DS descapotables, Jaguar, Citroën Traction, Facel Vega i molts altres models. Però, en aquesta ocasió, em centraré en tres petits automòbils italians que sempre m'han semblat especialment interessants.
Començaré per l'Autobianchi A111, un cotxe poc conegut que, en canvi, va tenir un paper important en el desenvolupament de la indústria automobilística italiana. Per les seues línies i proporcions, podria semblar una versió redissenyada del FIAT 124, un dels automòbils més produïts del món al llarg de prop de cinquanta anys. De fet, aquest Autobianchi recuperava el projecte del FIAT 123, que la casa torinesa havia descartat en favor del 124, de motor davanter i propulsió posterior.
L'A111 utilitzava la plataforma del seu predecessor, l'Autobianchi Primula, i continuava els experiments del grup FIAT amb la tracció davantera. Tot i que no va assolir el mateix èxit comercial que el seu predecessor, l'experiència acumulada amb l'A111 va contribuir al pas definitiu de FIAT cap a la tracció davantera amb els models 127 i 128.
Amb els seus fars quadrats i els pilots posteriors integrats, l'Autobianchi presenta un aspecte més modern que les primeres sèries del 124, tot i que estèticament tots dos models són molt semblants. No ho he pogut comprovar, però la semblança entre les dues carrosseries és tan gran que fins i tot es podria pensar que comparteixen el parabrisa. La principal diferència entre els dos cotxes és la que habitualment trobem entre un vehicle de tracció davantera i un de propulsió posterior: la distància entre el pas de roda davanter i la porta. En el 124 és més gran, ja que el motor està disposat longitudinalment i la caixa de canvis se situa a continuació.
L'exemplar de Vincennes pertanyia a la segona sèrie, presentada el 1970, fàcilment identificable pels seus pilots posteriors dobles, que la diferencien de la primera versió.
L'Autobianchi Bianchina era una mena de versió més refinada del FIAT 500, amb el qual compartia el bastidor i una versió més potent de la mecànica. Les seues línies, més elegants i amb aparença de petita berlina, recorden els descapotables italians dels anys cinquanta.
La Bianchina que havia arribat aquell matí a Vincennes era una Trasformabile, la primera versió que es va comercialitzar. Més endavant, però, la casa de Desio va ampliar la gamma amb un cabriolet, una familiar anomenada Panoramica, una berlina de quatre places i fins i tot una versió furgoneta. En total se'n van fabricar més de 300.000 unitats, la majoria de les quals es van vendre al mercat italià.
Un altre microcotxe italià present a Vincennes era el Vespa 400. Curiosament, aquest petit automòbil de Piaggio no es va fabricar ni comercialitzar mai a Itàlia, sinó que es va produir a França. Aquesta circumstància també estava relacionada amb el FIAT 500: els responsables de Piaggio no volien desafiar la poderosa família Agnelli introduint al mercat italià un competidor directe del seu popular bicilíndric.
Piaggio ja tenia una posició consolidada en el mercat dels scooters, i el seu microcotxe mantenia una estreta relació amb aquell món. Equipat amb un motor de dos temps i dos cilindres que desenvolupava 14 CV, el Vespa 400 superava per poc els 80 km/h de velocitat màxima.
Les seues línies recorden les de la Bianchina, tot i que, posats l'un al costat de l'altre, queda clar que el model d'Autobianchi és més gran. La seua variada paleta de colors encara accentua més la semblança amb els scooters de la marca. Una altra curiositat és que les peces estampades de la carrosseria del Vespa 400 es subcontractaven a les mateixes instal·lacions on es fabricaven els Facel Vega.
Comercialment, el model no va assolir l'èxit esperat i la seua producció es va interrompre el 1961. Avui, però, és un dels microcotxes més buscats pels col·leccionistes.
A Vincennes hi havia molts altres clàssics interessants. Es podrien escriure més articles sobre aquesta concentració. En qualsevol cas, si visiteu París un cap de setmana i coincideix amb el primer diumenge de mes, ja sabeu que teniu un atractiu afegit per descobrir.
Comentaris