La reserva soviètica de Mikhail
Si en la Rússia actual l’enyorança del passat soviètic és encara evident a cada racó del país, Mikhail Krasinets és, amb la seua col·lecció de més de 300 cotxes, un dels millors representants d’eixos russos que encara s’aferren a uns temps que els nostàlgics consideren gloriosos.
Després d’un mes a Moscou havia passat la meua darrera vesprada de dissabte al Museu del Transport. Per la nit, mentre buscava informació a internet per a completar una nova entrada el bloc vaig descobrir que a menys de 300 km al sud, a la província de Tula, hi havia un aficionat que tenia a l’aire lliure una col·lecció de més de 300 cotxes de l’època soviètica. Quan per fi vaig trobar Txernousovo al Google Maps vaig poder comprovar a vista d’ocell que els cotxes encara estaven allà l’ultima vegada que s’havia actualitzat el mapa. Els navegadors em deien que en menys de quatre hores podia estar gaudint d’aquell “museu” a l’aire lliure.
El diumenge vaig matinar i per primera vegada al país vaig arribar al meu destí en un temps raonable, sense retencions ni aturades, la ruta fins a Txern’ va ser molt més ràpida del que pensava. Després d’uns quants quilometres per una pista on pensava que ni en mode 4x4 anava a ser capaç de continuar, vaig arribar al terreny de Mikhail.
Com a primer visitant del dia Maria i Mikhail em van rebre entusiasmats. Malgrat que el seu anglès era quasi tan inexistent com el meu rus, Mikhail s’esforçà en guiar-me pels seus dominis explicant-me la història dels vehicles més emblemàtics. Les restes d’una furgoneta Latvija feien d’oficina d’informació. A una de les finestres tenia penjats els certificats que acrediten la seua contribució a la preservació de la memòria automobilística soviètica.
La visita va començar pel terreny de darrere de la casa, on tenia els exemplars més valuosos. Poc més de mitja dotzena de cotxes occidentals s’entreveien entre desenes d’autos soviètics. Segurament em va explicar, però no vaig ser capaç d’entendre, com havien arribat allà aquells Ford Granada Coupé, Opel Commodore Coupé, un Mercedes i uns quants Ford Taunus, entre ells un que Mikhail assegurava que era l’únic de la primera sèrie a Rússia.
La setmana anterior havia fet una entrada al bloc parlant dels Pobeda del Museu Lomakov, en el terreny de Mikhail no només hi havia Pobeda per desenes, sinó també Volga, Moskvich, Lada, Zaporozhets, etc. En aquella primera parcel·la, a més tenia vàries limusines que havien pertangut a diversos jerarques del règim soviètic.
Destacava un enorme GAZ Ча́йка (Txàica). No sé si vaig entendre que Khrusxov li havia regalat un cotxe com aquell a Fidel Castro. Sens dubte, aquell automòbil era el preferit de la seua col·lecció. Em va alçar el capot per mostrar-me l’impressionant V8 i em va donar molts detalls sobre aquell exemplar, llàstima que el seu anglès se semblava massa al rus i no vaig ser capaç d’entendre gran cosa.
Mikhail estava també particularment orgullós del prototip Moskvich 3.5.5. de 1972. La fàbrica de Moskvich va quedar abandonada després del seu tancament en 2010.
Per internet circulen fotos de les instal·lacions saquejades. El Museu del Transport de Moscou acull gran part de la col·lecció de prototips i vehicles històrics del fabricant, possiblement l’exemplar de Mikhail va eixir abans de la fàbrica, actualment està sense motor rovellant-se a la intempèrie.
A l’altra banda del camí hi havia desenes i desenes de cotxes alineats per model. En un extrem hi havia també uns quants camions militars i furgonetes. Abans que em donés temps a anar a la zona on tenia els Lada Mikhail va començar a posar-me preses, sembla que les seues preses tenien a veure amb els núvols que s’acostaven i els llamps que es veien a l’horitzó. Em va portar fins a l’interior de la Latvija on em va mostrar un llibre d’Andy Thompson sobre automòbils soviètics on hi havia vàries fotos de les seues limusines. En el moment en que Thompson les va fotografiar estaven al mateix lloc, però la corrosió encara no era tan evident. Mentre signava el llibre de visites van començar a sonar sobre el sostre de la Latvija unes gotes que no presagiaven res bo. Mikhail, s’afanyà a escriure el seu número de telèfon a un paper indicant-me que marxés de pressa.
Per la ruta que em va indicar per eixir d’aquell lloc no hi havia més de 4 km fins a arribar a un camí sòlid. Només eixir de casa de Mikhail el cotxe va començar a no obeir el volant. Avançava, però anava creuant-se d’una banda a l’altra del camí, després, va enfilar els solcs que hi havia marcats al camí i va anar avançant fins que el solc es va fer massa profund i la panxa va tocar terra, vaig aconseguir recular, però no eixir del solc, de forma que després d’anar avant i enrere vàries vegades el cotxe s’hi va quedar varat. Vaig trucar a Mikhail, però per telèfon el seu anglès tenia ja un 100% de paraules russes.
Vaig continuar caminant fins a descobrir que el camí més sòlid estava a només 400m. Mai havia caminat per un terreny així, a penes podia mantenir-me en peu. El terra era com de mantega, sols que de color marró fosc, quasi negre. Al cap de més de dues hores quan la pluja ja havia amainat vaig rebre una trucada de Mikhail, estava esperant-me amb el seu Niva junt al meu cotxe.
Vam enganxar una corda de bola a bola de remolc i em va dir que una vegada eixís del clot no tornés al camí, tenia que seguir-lo a través del camp de blat fins a la carretera. Així va ser, vam enfilar el camp de blat a la vora del camí i en un tres i no res vam eixir d’aquell fanguer. Quan per fi vam estar sobre terreny ferm Mikhail em va advertir que netegés el frontal del cotxe per a que tot el blat que havia entrat cap al radiador no el cegués. Després es va mostrar orgullós de les aptituds del seu Niva rus, capaç de rescatar a qualsevol cotxe estranger que gosés endinsar-se en el seu territori. Sens dubte va ser una experiència inoblidable, per la col·lecció de clàssics i per l’enfangada al camí. Si aneu a visitar a Mikhail assegureu-vos que el camí està sec o que porteu un autèntic tot-terreny.
