Lada Bora
La ciutat de Moscou té tants atractius artístics, culturals i fins i tot naturals que a la majoria de les persones els semblaria una bogeria dedicar un matí de diumenge a visitar un museu de cotxes. El cas és que si t’encanten els autos vells tampoc pots deixar passar l’oportunitat de visitar un lloc com el seu Museu del Transport.
A qualsevol museu d’automòbils, especialment als més grans, no solen faltar tres ingredients bàsics, en primer lloc uns quants models imprescindibles que solem trobar a tot arreu, en aquest cas alguns Ford T, un Isetta, un Citroën DS, una VW T1 etc. El segon element seria el tema que inspira la col·lecció, en aquest museu sens dubte els Moskvitch (Москвич) fabricats a la mateixa ciutat. Una de les cinc naus està ocupada pràcticament en exclusiva per models d’aquesta marca, des de prototips fins a la unitat que celebrava cada milió de cotxes produïts. En el cas del model 412 n’hi ha 5, un per cada milió. El tercer element seria algun model singular. Al museu de Moscou hi ha alguns prototips de Moskvitch, però la majoria són maquetes estàtiques o dissenys amb poca personalitat, un altre dia podem parlar d’això.
El que em va semblar més original del museu va ser un cotxe del que no havia sentit mai parlar, el Lada Bora (Лада Бора). A un racó, entre estàtues de Lenin en el que semblava el despatx d’algun buròcrata i un taller, vaig trobar aquesta curiositat. Es tracta de l’únic supervivent dels dos prototips que es van fabricar en 1995. Als enginyers de la fàbrica se’ls va ocórrer fer una espècie de cotxe de platja, una mena de Mehari 4x4 amb carrosseria lleugera i la mecànica del Niva. Es veu que van muntar una mitja dotzena d’estructures tubulars d’alumini sobre les que només es van completar dues unitats. La resta es van destrossar en proves de resistència o van servir per a muntar un model posterior. Un cotxe obert i sense calefacció està clar que no anava orientat al mercat rus. Els responsables del projecte van pensar que un model així podria tenir èxit en Amèrica Llatina i Orient Mitjà. De fet, el primer exemplar va ser enviat als Emirats Àrabs per a ser exhibit a una fira i amb la intenció de captar inversors per a finançar el projecte de desenvolupament. Sembla que va tenir bona acollida i aquesta primera unitat es va vendre als Emirats, sense que hi haja constància que haja sobreviscut.
La segona unitat és la que estava al museu. Va ser utilitzada per a les proves d’homologació i els reportatges de promoció. Les proves van ser superades, a condició d’incorporar una sèrie de millores. La llista sembla que era llarga i això va fer que el projecte quedés abandonat. Els assajos de l’època destacaven les qualitats de tot terreny del cotxe que va superar proves molt exigents, especialment a la sorra del desert.
L’actual propietari d’aquesta segona unitat és un jove de 24 anys que amb tan sols 13 buscava un Saporoshez per a aprendre a conduir. El cas és que va trobar el Bora i li semblà una millor opció per a fer el cabra pels camins. Per suposat desconeixia que es tractés d’un prototip únic, va ser anys més tard quan ho va descobrir. En aquells moments el cotxe estava prou deteriorat i portava unes barres de seguretat que alteraven completament la seua estètica. Després de buscar informació sobre el cotxe, trobar un motor original de carburador per a substituir el d’injecció que portava i descobrir quins eren els colors originals es va decidir a restaurar-lo completament. En Rússia ha estat tot un esdeveniment, fins i tot ha protagonitzat portades en revistes de cotxes clàssics. En el següent enllaç podeu trobar el seu bloc on conta tota la història, espere que us haja agradat.
