La guagua de Choroní
Choroni és una preciosa platja caribenya de sorra blanca i aigües turquesa envoltada de densos boscos que baixen de les muntanyes. Per arribar-hi cal travessar la Serralada de la Costa veneçolana, serpentejant sota el bosc humit entre enormes mates de bambú.
Aquell cap de setmana la primera sorpresa tingué a veure precisament amb el bambú. Quan vam arribar on se suposava que havíem reservat l’allotjament no vam veure més que ranchitos que és com anomenen les faveles en Veneçuela. Circular per aquell fanguer amb el Yaris de lloguer no era molt tranquil·litzador. Finalment vam arribar al nostre allotjament, la postal no podia ser més caribenya. Ens va rebre un individu amb el tors nu, el cap rapat, un gran anell penjant d’una orella, un got de rom a la mà i un guacamai posat al muscle, qualsevol diria que havia escapat d’un rodatge de Pirates del Carib. Quan vam dir que teníem una reserva ens va respondre ¿con bambú, o sin bambú? La resposta ens va deixar bocabadats, efectivament, ens va explicar que les cabanyes podien ser de blocs de ciment o de bambú. Amb el conte dels tres porquets en ment vam decidir-nos pel ciment, tot i que igualment les finestres eren de bambú i el pestell es podia obrir des de l’exterior. Finalment va resultar una experiència tropical increïble, vam passar més temps a l’hamaca del jardí que a la cabanya.
Choroní està al Parc Natura Henri Pittier, els seus boscos compten amb una de les majors diversitats d’ocells del món, amb prop de 600 espècies distintes d’aus, un lloc meravellós que sens dubte mereixeria estar millor cuidat, la degradació que ve patint les darreres dècades està posant en seriós perill la seua riquesa biològica.
Baixant al poble la primera nit ens va sorprendre la visió d’una buseta que apareixia i desapareixia d’entre la boira. Em va semblar que era una Goélette francesa, la predecessora de l’Estafette, però amb tan poca llum i l’agilitat amb la que es movia a l’única foto que vaig poder fer semblava més un fantasma que una furgoneta.
Per a tenir més de cinquanta anys continuava anant amunt i avall tot el dia carregada de turistes i locals. Ja molt abans que la situació política i econòmica estigués tan deteriorada Veneçuela era un país on abundaven els cotxes de més de quaranta anys pel carrer. Pocs d’ells són considerats clàssics pels seus propietaris ja que són l’eina de treball que utilitzen a diari.
El cas es que em va fer gràcia aquella furgoneta que feia de minibús en la ruta Choroní – Puerto Colombia. Es tracta d’un model que es va fabricar entre 1947 i 1965. A França encara se’n veuen algunes arraconades a les granges, però crec que no n’havia vist cap simplement conservada i treballant, té un aire que recorda els furgons dels anys 20. Segurament, després de tants anys li devien haver trasplantat a saber quin motor més modern, com es veu a les fotos la transformació en autobús era més recent, com les llantes i els pilots.
Com que per la nit no havia pogut prendre cap imatge vaig decidir esperar-la al carrer principal de Choroní. Entre les multicolors cases colonials no deixaven de desfilar cotxes d’altres temps. Mentre esperava van passar alguns escarabats, Ford i Chevrolet pick-up, Dodge Dart veneçolans per parelles, nombrosos cotxes dels que apareixien en la sèrie Starsky & Hutch, etc. Finalment, com sorgida d’un còmic de Spirou, apareixia la Goélette. El conductor es va detenir i vaig tenir el temps just per a fer les fotos mentre carregava i descarregava surfistes per tornar a desaparèixer sota un sol abrasador.
Cada dia veia desenes de cotxes antics a Veneçuela, alguns serien l’admiració de més d’un col·leccionista però, no sé perquè, aquesta petita guagua em va resultar molt entranyable, qui sap si encara continuarà a Choroní.
